Elogi i elegia d'en Miquel

En una trista tarda sense sol de primers d'aquest mes, conversant amb l'amic Salvador G.-A. a fora del tanatori de Girona poc abans de la celebració de l'acte de comiat a Miquel Pairolí, vaig veure com arribava la meva amiga Nuri G. pedalant amb la seva bicicleta. Ella ens va dir que no havia conegut personalment en Miquel, però que era allà com a lectora per sempre més agraïda. “Ara no sabré que penso”, hi va afegir. Això perquè, quan el llegia cada dia al matí, hi reconeixia allò que pensava sobre alguna cosa que passava al món, però expressat d'una manera tan precisa i lluminosa que li aclaria o fins li revelava el seu propi pensament: en llegir-lo, doncs, no només hi estava d'acord, sinó que descobria què pensava ella. Arran de la mort d'en Miquel, se sentia desorientada. D'altra part, Joan Ventura manifestava en un dels articles publicats en aquest diari l'endemà de la mort d'en Miquel: “No recordo ni un dels seus més de tres mil Escaires publicats amb els quals no hagi estat d'acord plenament”.

En escriure aquesta primera Ombra, era impossible no pensar que cada agost ocupava l'espai d'en Miquel mentre ell descansava dels seus Escaires. He tornat a sentir molta tristesa per la seva mort. Però he recordat les paraules de la Nuri G. i d'en Joan V. perquè em semblen uns dels millors elogis que es poden fer a un articulista d'opinió. Se'n poden fer d'altres, alguns dels quals gairebé antitètics, però no menys bons, com ara que l'articulista t'ha fet repensar un tema abordant-lo des d'un punt de vista diferent al teu, o bé que t'ha regalat una idea que no havies pensat i que no hauries arribat a pensar mai per tu mateix. O també que t'ha interessat molt un article sense estar-hi d'acord. Amb en Miquel també hi estava gairebé sempre d'acord, i fins i tot hi descobria què pensava jo, però si alguna vegada no hi estava, m'interessava tant o més: em feia repensar les coses, me les feia veure d'una altra manera, me'n feia descobrir d'altres que no hauria pensat mai.