El primer semàfor

El diari informava ahir que Torroella de Montgrí, al Baix Empordà, estrenarà aquest hivern els seus primers semàfors. Que qualsevol ciutat estreni els seus primers semàfors és un motiu per organitzar una cerimònia solemne, no pas d'inauguració, sinó de clausura. Una cerimònia respectuosa d'homenatge als carrers pretecnològics per acomiadar els temps en què vianants i vehicles s'han sabut governar sense intermediaris mecànics. El primer semàfor en la vida d'un municipi és un esdeveniment agredolç, perquè significa el triomf del trànsit que tot ho trepitja, però també de l'enginy humà, capaç de deturar les màquines i domar-ne la velocitat. Torroella de Montgrí té el mèrit d'haver resistit fins ara sense dependre dels homenets intermitents, un privilegi antic que gairebé ja no trobes a cap vila turística d'envergadura similar. I el seu exemple demostra que encara hi ha vida possible més enllà de la mecanització que cada dia dóna corda al món. Aquesta és una d'aquelles poblacions que han abraçat la modernitat sense abandonar el valor de les tradicions agrícoles i als capvespres d'estiu encara s'hi pot respirar la barreja saludable dels camps de blat i l'aire salat que arriba del mar proper. Una flaire que no lliga amb les presses. Que estrenin semàfors integrals vuitanta-set anys després que s'instal·lés el primer de la història a la localitat nord-americana de Cleveland és un gest simpàtic, un símbol de resistència que no es doblega sinó que s'adapta, un senyal de canvi controlat, sense les histèries que tot sovint dirigeixen les decisions humanes. D'aquí a uns mesos, quan torni a fer fred, a la vila s'encendran els llums autoritaris dels semàfors i Torroella demostrarà, igual com passava a l'enyorada sèrie televisiva Twin Peacks (l'assassinat de Laura Palmer a banda), que és d'aquella mena de pobles on la llum intermitent i ataronjada del disc significa més a poc a poc en comptes de més de pressa.