Un pintor de la carn

Fa uns dies del seu traspàs, però no vull deixar d'escriure sobre Lucien Freud, del qual s'ha dit que ha mort com va viure: “A distància de la fressa i del furor del món de l'art”, tal com ho ha definit William, el seu marxant, William Acquavella. Aquest pintor, que ha mort al seu domicili de Notting Hill, a Londres, on va viure sol i pintar encara més sol al seu taller durant bona part de la seva vida, no només tenia el mateix cognom que el cèlebre “descobridor” de l'inconscient i inventor de la psicoanàlisi: era nét seu, però es podria pensar que va pintar com si l'avi no hagués existit. En la seva pintura no hi ha cap mena de traça de l'herència del surrealisme, tan influït per les teories de Sigmund Freud. En el cru i fins cruel realisme dels seus retrats no hi ha cap detall que no pertanyi als cossos i s'aventuri en la representació d'imatges mentals. Tanmateix, Lucien Freud va fer visible en els cossos alguna cosa que, més enllà de l'aparença, revela l'ésser. I va ser un gran retratista de l'estat de la humanitat contemporània: una fragilitat, a punt de la ruïna, entrevista en les carns flàccides, en un estat de quietud i abandonament, i les taques pàl·lides. Davant dels seus retrats, sovint de familiars i amics per evitar el posat dels models professionals, es pot veure la humanitat nua més enllà del despullament de les figures. És per això que em sembla que un dels millors retrats de Lucien Freud va “pintar-lo” Ingmar Bergman a la seva última pel·lícula, Sarabande. En una nit d'insomni, Erland Josephson (un alter ego del mateix cineasta) entra a l'habitació de Liv Ullmann i aquesta li ofereix acolliment. L'home, amb més de vuitanta anys, es despulla, però la seva nuesa no és només física: es mostra com un home fràgil, desemparat, impotent i espantat. Aquesta nuesa ens representa i ens mena a afrontar el buit d'un món sense certeses. No som res, tot i que a la vegada som immesurables: cada vida és un absolut que acaba amb la mort, cada mort és la fi d'un món.