Ferran Adrià i l'art
En l'entrevista de l'entusiasta Salvador García-Arbós a Ferran Adrià publicada fa una setmana a Presència, es parla sobre què és art en relació amb si les creacions gastronòmiques de l'heroi d'El Bulli són o no són l'obra d'un artista. La conversa m'ha fet pensar de nou sobre què és art des de la consciència prou joiosa (és allò del misteri) de la impossibilitat d'atrapar-ho. De fet, aquesta impossibilitat també l'exposa Adrià, que m'ha semblat més raonablement dubitatiu respecte a la qüestió que molts dels que donen per fet que això que fa és art. Quan Garcia-Arbós li planteja directament què és l'art, m'atreviria a dir que el cuiner comença malament: “Diuen que és la capacitat d'influir per fer el canvi de paradigma”. De veritat que diuen això tan lleig? Afortunadament, ho bandeja i retorna la pregunta amb contundència: “Què collons és, art?”. L'entrevistador apel·la a la capacitat d'emocionar i de sorprendre, a la innovació i la sensibilitat. Al cuiner no li sembla malament, però no s'hi acull: no juga en el món de l'art, tot i que dialoga amb artistes plàstics. A mi tampoc no em sembla malament, però sense voler ni poder atrapar-lo, sento l'art, i així la seva tasca, com alguna cosa més a prop d'aquesta reflexió del filòsof Franco Rella: “Des de sempre, l'art i la literatura han provat d'inscriure, en aquest món de llum tan pura que és enlluernadora i que no permet de veure allò que és més proper, els seus signes d'ombra i de misteri: la veu de la nit, la remor de la passió i del sofriment, el lleu murmuri de la mort”. L'art, doncs, no faria veure més enllà, sinó allò més proper, però que costa perquè dol. És el que, per exemple, fan veure els autoretrats a la vellesa de Rembrandt, quan la vida li havia excavat signes de mort a les galtes, o fa sentir el Concert per a violoncel i orquestra, de Schumann. Pocs cops, i un gràcies a en Vador, he disfrutat de la cuina de Ferran Adrià. Una gran experiència, que desitjaria més a l'abast de tothom, però em va semblar una altra cosa.
