Des de la perplexitat

Torno a escriure sobre la violència a Londres i altres ciutats d'Anglaterra perquè, perplexa, no faig res més que plantejar-me preguntes. D'on surt tanta ràbia? Quin sentiment d'exclusió tan profund du a cremar el propi barri sense mostrar-hi, doncs, cap sentiment de pertinença? La multiculturalitat londinenca no és més que una aparença que han posat en evidència aquells que s'han revoltat colèrics al crit de “Nosaltres som negres”? Aquest caos sobretot és la festa de les bandes organitzades que aprofiten per robar? Al capdavall, les principals víctimes són petits comerciants, molts dels quals, sense assegurança, ho han perdut tot després de treballar tota la vida per sobreviure? Seguint un impuls nihilista, fascina la mera destrucció? No hi ha cap reivindicació social ni cap intenció política, ni que sigui desesperada, brutal, sense rumb? Però sí és la conseqüència d'una política que redueix les prestacions socials i tanca els centres culturals per a joves mentre que les directrius econòmiques accentuen les diferències entre els rics i els pobres en una societat molt classista i estratificada? Què farà el govern britànic conservador a part de l'ocupació policial? Per què hi ha veïns que tenen la sensació que els policies els han protegit menys que en el cas que fossin del barri de Kensington? Per què els mitjans pràcticament només fan atenció a certes barriades quan esclata la violència sense que informin sobre la seva realitat quotidiana tendent a l'empobriment, la marginació i el conflicte? Tanmateix, sobretot es tracta del fet que els “revoltats” roben allò que desitgen, però que no poden comprar? Són uns individualistes que han destruït i robat junts? Un producte del consumisme com a (contra)valor absolut d'una societat amb la contradicció que no tots poden consumir? No voldria passar de les preguntes a les afirmacions, però temo que l'absolutisme del consumisme, amb la seva contradicció interna, fa que la societat occidental sigui un polvorí. Ara ha explotat a Anglaterra.