El gran desastre
En el moment en què els grans especuladors no en tenen prou amb jugar amb les empreses i assalten el deute sobirà de les nacions, el perjudici derivat pot ser equivalent –o superior– al de la falsificació de moneda i l'agressió bèl·lica
Una de les frases inicials de la novel·la Conversación en la catedral, de Vargas Llosa, ha fet fortuna: En qué momento se jodió el Perú, Zavalita?… Certament l'ha fet perquè expressa de manera expressiva i econòmica l'estupefacció quan es constata el desastre consumat, com no s'ha estat capaç de preveure'l ni d'adonar-se'n fins que ja no era palpable i total, o potser, encara pitjor, de la recança d'haver-ne detectat signes incipients al llarg del temps sense haver-los valorat en la justa mesura, d'haver-los malinterpretat i minimitzat i, per mandra, per excés de confiança o per supèrbia, no haver-hi posat remei quan s'hi era a temps.
Ara, aquí, se'ns ha fotut tot, completament i de dalt a baix, no acabem de saber com ni quan –i mira que sol ser fàcil fer diagnòstics quan la cosa ja no té remei– i les cures que apunten al fons del daltabaix són terriblement àrdues, incertes i a termini encara més incert. I això no és el pitjor: el pitjor és que no es veu ningú amb cara i ulls en els llocs de responsabilitat pertinents capacitat per fer-ho, ni per les qualitats personals ni pel sentit moral, ni perquè hi hagi un bon equip ni perquè es tinguin les idees clares.
Potser el lector pensarà: Quan dius “ara” i “aquí”, a què et refereixes? Doncs a tot el que ens afecta directament, i això va des del deute dels Estats Units i el desconcert d'Europa en un extrem fins a la grotesca estupidesa de les administracions locals. Va de cap a cap de la vida pública dels habitants d'Occident, i una mica més en la dels desgraciats que vivim a la vora del Mediterrani. Una part del món atrapada històricament entre els soviets i els islamistes radicals, una altra abandonada al mercat i a les màfies, la resta morint-se de gana, la Xina és avui l'únic reducte de civilització i expectativa de la humanitat. Com poques vegades en la Història, el desastre va de dalt a baix, i és cosa de minuts que les conseqüències de l'oratge a l'Everest arribin al pati veïnal de Vilafàstics de Baix.
Domina el món un fenomen nou: el poder real, àrduament, cruentament sotmès als designis del poble amb la creació dels estats de dret, ha passat a mans dels banquers i els gestors del crèdit, i aquests no es regeixen per cap principi democràtic, sinó que segueixen els mateixos mecanismes –manifestacions externes al marge– que els senyors feudals: busquen el seu benefici, i les conseqüències sobre la població se'ls en fot. Els efectes més immediats i visibles els tenim a prop: què passa a Grècia, a Portugal, a Irlanda? És que les cabres han deixat de fer llet?; les gallines han deixat de fer ous, pomes les pomeres, del blat ja no se'n fa pa? El flaquer es pot fer ric fent bunyols, es poden discutir el mecanisme i el preu, però vet aquí un benefici palpable per a la comunitat, i sabates el sabater, el mecànic arregla la moto, fa música el músic i el metge cura el mal de panxa, però quan l'especulador obté un guany en el mercat financer, ha estat a canvi de quin benefici per a la comunitat? Què menja, amb què es vesteix, amb què gaudeix cap altre ciutadà tret del seu criat gràcies al treball del banquer? El sosteniment, en si, del sistema no és un guany, i qui pretén fer-ne l'apologia treballa pels lladres. En el moment en què els grans especuladors no en tenen prou amb jugar amb les empreses i assalten el deute sobirà de les nacions, el perjudici derivat pot ser equivalent –o superior– al de la falsificació de moneda i l'agressió bèl·lica.
Que de tant en tant aparegui un individu armat i mati uns quants nens, o adolescents, o ciutadans trobats a l'atzar pel carrer no és cap disfunció del sistema, sinó un element lògic i previsible. El que estranya és que no en surtin més, perquè li calen vàlvules d'escapament a una societat construïda sobre principis antinaturals i fal·laços, pretesament autodesinfectada amb el discurs de la hipocresia i la mentida, contínuament. Sense aquests individus catàrtics, destinats a projectar imatges de bondat sobre el femer, la societat entraria periòdicament en col·lapse. Si seria bo que ho fes, si els homicides aïllats són benèfics o contraproduents no pot dilucidar-ho la sociologia ni la psiquiatria, segrestades per l'autisme acadèmic en un extrem, en l'altre per les indústries, les mediàtiques en primer lloc.
Hi ha tot un altre bonisme disposat a dir que Anders Breivik és tan víctima del sistema com ho són els infortunats adolescents a qui ha esborrat del món dels vius. Igual que en el cas dels marits que apunyalen les esposes, farà un flac servei al coneixement de la comunitat el qui aïlli els fets i els redueixi a excepcions subjectes de matèria judicial o de matèria psiquiàtrica, dins del moviment general de simplificació sistemàtica dels problemes, de primarització que permet reduir-los moralment i judicialment, i fingir una solució que acontenti i tranquil·litzi votants i clients, encara que després no serveixi de res. El malalt no és només Anders Breivik, no és el babau masclista que liquida l'amistançada, és tota la societat, i fins que no se'n prengui consciència no s'hi arreglarà res. En l'altre extrem del raonament, seria tant com dir que l'única expectativa de regeneració és que pugin els islamistes radicals i liquidin d'una vegada tota aquesta púrria que ho empudega tot. I quan dic púrria –i aquesta part no la poso en condicional– no em refereixo només als cretinitzats borratxos que emporquen els carrers i els platós de les teles: em refereixo també, i sobretot, als idiotitzats polítics que ho estimulen, que hi col·laboren, que ho multipliquen.
