Un riure estroncat

Quan vam veure les imatges que mostren Mourinho acostant-se per darrere a Tito Vilanova fins a posar-li el dit a l'ull, ens vam petar de riure aquells que estàvem a casa veient l'últim episodi, de moment, del serial que enfronta el Barça i el Madrid. Potser hi va influir el fet que estàvem alegres arran de l'últim gol de Messi, però rèiem perquè no ens podíem creure que Mourinho, com si fes una caricatura d'ell mateix, es comportés com un dolent de còmic o d'una pel·lícula còmica muda. Això vol dir que, en certa manera, hi veiem una dolenteria infantil, una entremaliadura primària. Només va faltar que, després que el perplex Vilanova li fes una empenta, Mourinho somrigués botint una mica els llavis perquè tot plegat ens resultés d'una comicitat irresistible. Hi havia, això sí, alguna cosa d'inquietant en els braços estirats de dos sequaços de Mourinho apuntant cap a Vilanova després de l'empenta: era un gest de replicants o, encara millor, de les víctimes de La invasió dels lladres de cossos. Amb tot, vam continuar rient quan Mourinho va culpar aquesta vegada els recollidors de pilota del Barça de la derrota del Madrid. I també quan, preguntat pel seu dit a l'ull de Vilanova, el portuguès sorrut va simular que no sabia dir el nom de l'agredit i fins i tot que no sabia qui era. Quan una periodista va insistir en el tema, però, Mourinho ens va començar a molestar quan es va fer l'idiota amb el “Pito?, no sé qué es esto (sic)”. Sempre em passa això: Hi ha un moment en què aquest home, que té partidaris que el veuen com un dolent de cine, em deixa de fer gràcia. Com va apuntar Guardiola, hem de ser conscients que, si es va atiant el foc, un dia prendrem mal de veritat. Però el cas és que em sembla que una manera de desarmar-lo és riure-se'n. A vegades ho aconsegueixo, però arriba un moment en què no puc. Potser una altra manera de contrarestar-lo també la va apuntar Guardiola: Mou fa veure que no sap què és Tito Vilanova, però nosaltres sí que hem de saber-ho. No perdre els referents.