Un centre del món

Una meva amiga, originària de la comarca de la Selva, considera que el Montgrí és el centre del món. O, en tot cas, del seu món, i en fa prou. Es podria pensar que vol abastar les tres muntanyes que conformen el massís del Montgrí, però sobretot es refereix a la que du pròpiament aquest nom: aquella de forma bellament arrodonida coronada per un castell i situada enmig de les altres dues muntanyes, la d'Ullà i el Montplà. Jo no sóc tan extrema, però hi ha temporades en què també tinc la sensació que el Montgrí, sobretot la muntanya, és el centre del meu món o, almenys, el referent principal de la meva visió paisatgística. El veig a tot arreu. Tant si vaig en cotxe o camino per les planures de tots els Empordà (que, de fet, són un) com si pujo alguna muntanyeta, fins i tot si torno de les Medes amb un amic barquer: el Montgrí, elevant-se a poc més de 300 metres sobre el nivell del mar, sempre hi és i, si alguna vegada no hi és, el trobo a faltar, com si el paisatge tingués una mancança. El cas és que em va sorprenent amb les múltiples perspectives que en tinc en divisar-lo des de tants de llocs, amb l'afegit de les variacions de la llum i de les ombres a través del pas de les hores i dels dies. Constantment tinc la sensació que no l'havia vist mai de la manera en què en aquell moment el veig. Tanmateix, em costa veure el Montgrí com el bisbe ajagut que, des de certa perspectiva, alguns veuen considerant com s'estén la muntanya d'Ullà. Havent-hi tantes formes fàl·liques en la natura, i en la cultura, em fixo en la muntanya del Montgrí per veure-hi un gran pit amb el castell afegit fent de mugró i no d'anell del bisbe imaginari. No és per res que una altra amiga, aquesta de Torroella, veia el Montgrí com una gran mare que l'acollia quan, de petita, tornava a casa després de passar una temporada internada en un col·legi de monges. Ella tampoc no hi veu ni hi vol veure bisbes ajaguts. Sigui aquesta ombra per celebrar avui sant Genís i així la festa de Torroella, centre del món al peu del Montgrí.