Les coses ploren i fan plorar

A Begur, en una cantonada de plaça on abans hi havia el bar Frigola i ara hi ha l'oficina d'un banc, hi ha un panell on s'hi pot llegir un fragment del poema Sunt lacrimae rerum, de Joan Vinyoli. Pot dir-se que n'és un fragment essencial, però jo hi trobo a faltar els primers versos en què s'hi fa present aquesta cita de L'Eneida, de Virgili, relativa a un passatge en què, contemplant una representació de la guerra de Troia al temple de Juno, a Cartago, Enees plora davant la consciència de l'infortuni, del dolor humà i de la brevetat de l'existència. Aquesta és la primera estrofa del poema de Vinyoli: “A Tamariu, a casa d'en Pere Patxei,/encomana un cremat, beurem a poc a poc/a l'hora que el mar s'agrisa./Ploren les coses, plora el temps,/plora la vida no viscuda,/plora també la vida que hem viscut./Sunt lacrimae rerum.” Les coses, doncs, ploren. I el nostre plor, com el cant, ho és sovint per les coses que s'han perdut o que van perdent-se. Havent arribat tard, l'estiu ara sembla vivíssim, però aviat s'acabarà i amb ell la vida que hi hem fet. Plorarem què no hi hem viscut. Potser també què hi hem viscut, sigui perquè ho hem deixat de viure, sigui perquè no hem sabut viure-hi prou. En aquest poema, havent recordat els amics que han mort, el poeta sent tot d'una que ressona una tenora a Pals i, contemplant les illes, es diu, sempre s'ho diu, mirant la Torre de les Hores: “Davant aquestes coses cal plorar.” I una sent que no hi pot estar més d'acord que davant certes coses cal plorar, sense afegir-hi el perquè o només que és un reconeixement a la seva bellesa, que ens és donada. I com agraïment als amics amb els quals he compartit tants de moments d'aquest agost, amb la seva llum, les seves ombres i les seves boires, reprodueixo l'acabament d'aquest poema immens que estimem: “Que l'estiu matusser no ens faci gaire mal./Ajudem-nos els uns als altres/amb paciència, bon vi, moderació/per no caure en el daltabaix./Els arbres es clivellen,/els fruits regalimen goma.”