El congrés de l'esperança
Ha de quedar clar, en les nostres consciències primer i per a tothom després, que ja no som un poble vençut, sotmès, amenaçat
A Catalunya, del 78 fins ara ha plogut més del que podíem esperar. De vegades pluja manyaga, que assaonava les esperances; de vegades torrencial, com un càstig del cel. Darrerament, alguna calamarsada de ponent. El 78, una mica per casualitat, era al Casino del Poble Nou, espectador privilegiat dels treballs del II Congrés del PSC, el congrés de la fusió, de la unitat. Han hagut de passar molts anys perquè fos capaç de valorar amb criteri el que passava al meu davant. Allà, entre delegats del Reagrupament, del Congrés, del PSOE, només provava d'entendre les diverses mecàniques congressuals, seguint bocabadat els moviments sorprenents d'amics i coneguts que es reunien i es separaven, negociaven o discutien, per aparèixer després amb els caps ben lligats a demanar el vot pràcticament unànime dels congregats.
És difícil d'imaginar com hauria sigut la política catalana sense aquell congrés. Allà, al Casino del Poble Nou –probablement recollint l'herència del PSUC, que ja anava a la baixa– es plantaren les llavors del que hem après a valorar com a convivència social, es marginà per molts anys el perill d'un país euscaritzat. Per bé i per mal, el socialisme català parlaria amb una sola veu i seria obert a molts pensaments. Cal entendre que res no ha estat fàcil. Que les corredisses, les negociacions, les discussions que veia aquell dia s'han anat reproduint entre els bastidors del carrer de Nicaragua tots aquests anys per poder continuar parlant amb una sola veu, malgrat aplegar molts sentiments.
Ara que el PSC prepara el seu XIII Congrés, cal demanar als delegats que siguin tan agosarats i valents com ho foren els de l'any 78 per preparar un partit capaç d'afrontar els reptes extraordinaris que té plantejats la Catalunya del segle present. I no parlo només de la crisi que ens aclapara, ni parlo de les eleccions que s'acosten com una tempesta. Tot això és la política de l'anar fent, de fer bullir l'olla. En aquests trenta anys llargs, Catalunya ha canviat i Espanya ha canviat. I ha canviat, sobretot, l'encaix entre les dues nacions. Per mal. L'enorme esforç del govern Maragall per establir amb el nou Estatut una articulació coherent, que permetés caminar cap al federalisme, que deixés clar que per ser espanyol no cal deixar de ser català, que la política fiscal de l'Estat no ha de ser un impost revolucionari –un tribut dels vençuts per deixar-los viure– sinó una contribució a l'esforç comú, va fracassar. Tot aquell treball honest i compartit de solidaritat autèntica i raonada, es va estavellar contra l'unitarisme de la Meseta, contra una concepció de l'Estat que no tolera les diferències, que es manté fidel a aquella ordenança que exigia “reducir estos reinos de qué se compone España, al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”.
El poble de Catalunya ha entès altre cop la mateixa lliçó de sempre: el comte-duc d'Olivares encara mana a Madrid. Hi ha un moviment de gran ressò social que manifesta, cada dia amb més claredat, la creixent desafecció davant un Estat que no serveix les més essencials aspiracions del poble de Catalunya, que no vetlla per la seva cultura, que es disgusta per la seva llengua, que actua al ritme que li marquen els més casposos corifeus de la vella comèdia imperial.
Catalunya vol ser a Europa sense deixar de ser catalana. Però Europa la formen els estats. Cal, doncs, tenir un Estat. Un Estat independent? Potser un estat federal espanyol, però en tot cas, un Estat que puguem sentir propi, que ho sigui, que no treballi contra els nostres més elementals i irrenunciables drets, que ens permeti i ajudi a ser i sentir-nos lliures en el marc d'unes estructures polítiques renovades, negociades, assumides lliurement, en benefici de tots.
Del XIII Congrés n'hauria de sortir un ideari compartit per tot el socialisme català capaç de fer arribar a la resta d'Espanya i a Europa el missatge de la solidaritat catalana condicionada necessàriament al respecte, a la negociació i al pacte entre iguals.
Ha de quedar clar, en les nostres consciències primer i per a tothom després, que ja no som un poble vençut, sotmès, amenaçat. La nostra contribució a la lluita per recuperar la democràcia fou prou decisiva per exigir el dret a participar en la construcció de l'Estat del futur i de l'Europa de l'esperança.
