GPS

El meu home i jo, que ja fa anys que ens fem la vida, a penes discutim tret de quan, a peu o amb cotxe, busquem una adreça i no la trobem. El meu home no preguntaria mai i jo sóc de preguntar molt. Primer, perquè t'estalvies marrades; segon, perquè així sento com parla la gent del lloc i em faig una mena de mapa lingüístic casolà. Això de resistir-se a preguntar quan vas perdut es veu que ho fan la majoria d'homes. No fa gaire sortíem de Barcelona amb un company i va reconèixer que no s'havia on era. “Preguntem”, li vaig dir, i em va respondre, mig ofès: “I ara!” Va connectar el GPS i al cap d'una mica, seguint les instruccions digitals, agafàvem la Meridiana. Jo he estat set anys diputada, he fet molt de territori sense GPS, i he arribat a tot arreu, només preguntant. Reconec que hi ha gent que no sap els carrers de la seva ciutat, gent que et diu que giris a la dreta i mou el braç cap a l'esquerra, i que sovint les indicacions són enrevessades i desanimen, però la gent som així. Si et mous fora del país, preguntar encara té més gràcia. Aquest pont hem estat a Andalusia, i allà sí que vaig xalar parant la gent pel carrer i preguntant! A Còrdova vaig demanar a un matrimoni –mitjana edat, acomodats- que ens indiquessin un lloc per menjar on anessin la gent d'allà. Es van agafar l'encàrrec a pit i ens hi van acompanyar, i els vam seguir una bona estona per aquells carrers estrets i blancs. A mig camí l'home es va aturar al davant d'una casa: “Aquí hi va néixer el gran Manolete”, ens va dir orgullós, i va comentar que era una llàstima que no poguéssim veure el museu de la tauromàquia, perquè era tancat per obres. Nosaltres vam dir que sí, que era una llàstima. Ens van deixar a peu de restaurant. Impossible de trobar gent més amable. Això, desenganyem-nos, no t'ho dóna un GPS.