Generalitat: perill

Segurament vostè ja se n'ha adonat: en els darrers tres o quatre anys ha augmentat molt, sobretot des de Madrid, la crítica a les autonomies, culpant-les de caos i de duplicitat de competències i serveis, de desori en les despeses i de dèficits amenaçadors dels comptes públics del conjunt de l'Estat i també de posar barreres a la unitat del mercat intern. És a dir, de quasi tot. Però és que aquest revisionisme o regressió, recentralitzador, és ja poderós, i per tant amenaçador, sempre començant per Catalunya, cal dir-ho? I és que ara vénen com a mínim quatre anys de poderós govern del PP, que això de la “unidad e igualdad de todos los españoles” ho porta en els seus gens.

Però és que al veritable nucli, doctrinal i personal del PSOE què hi trobem?: d'entrada el nomenament del Gonzalito Peces Barba per a la comissió Constitucional, els reiterats exabruptes de Guerra i de Rodríguez Ibarra (quelcom li devia passar a aquest quan va estar de mestre de primària aquí) contra Catalunya i, sobretot, el jacobinisme radical de Felipe González, Solana o Solchaga, que va donar suport a la Loapa amb un PSC dubitatiu (vostès ja ho deuen recordar amb noms) i que va ordenar un sistema de finançament autonòmic que donava prioritat radicalment a la solidaritat sense límits, per exemple a favor de la seva Andalusia (amb pocs resultats, per cert), i que va perjudicar, greument i al llarg de 14 anys, Catalunya. I encara Don Felipe, ara un senyor en tots els sentits, signava un article a El País, el juliol del 2010, per cert amb una tal Carmen Chacón, en què negava tota base per a la reivindicació quant al dèficit fiscal català amb l'Estat espanyol (!). O sigui, que ho tenim ben fotut i no són d'estranyar pactes d'estat d'ambdós partits per aquests temes.

Concretant més, els eixos argumentals d'aquesta força amenaçadora són els mateixos de sempre: els d'El Mundo, ABC, Intereconomía, Tele 5 i també La 1, per no parlar de La Razón...; de fa ja més de quatre anys i ara moneda corrent del PP: la necessitat de més coordinació (ull!) sigui amb lleis de bases o bàsiques o amb conferències Estat-autonomies, en les quals el PP ja té majoria total. Solidaritat (dos ulls!) que Rajoy acaba de dir –en lloc de com pensa reduir l'atur– que la vol augmentar, i igualtat de tots els serveis públics per a tots els ciutadans espanyols, sempre sense cap referència a l'esforç fiscal de cada territori ni al que ara rep (ho han entès bé, els nostres negociadors a Madrid?). Ah, i l'eficiència.

Tot parlant d'aquesta, és a dir, de la cura dels costos dels serveis públics, enfront a la duplicació Estat/autonomies fins i tot s'estan produint gestos d'algunes autonomies –totes del PP– per retornar a l'administració central competències– i serveis, sobretot la de salut (Múrcia, Castella-la Manxa, Extremadura). Doncs bé, Foment del Treball va fer un estudi en què estimava que els costos deguts al fet que l'Estat a Madrid no s'havia aprimat el que tocava per la gran transferència de serveis suposaven ja el 1995 uns 200.000 milions de pessetes. Ho vaig comprovar, tafanejant per vostès al Ministeri de Salut... al passeig del Prado: 15 pisos, edifici enorme (abans els sindicats franquistes), 4.000 milions de pressupost... ple de funcionaris-es. Què fa? Llegeixo a la informació: gabinet de la ministra i de les secretaries d'estat; gabinet d'estudis, un pis sencer; coordinació estatal de salut; relacions internacionals, prevenció d'epidèmies en general i ens especial de les africanes i tropicals...; peró, ep!, avaluació de medicaments, que això sí que deu funcionar i potser rajar i tot.

Una idea per als imminents coordinadors i estalviadors per a l'eficiència populars, gratuïta però que no serveixi de precedent personal: que dels 720.000 funcionaris que hi ha ara a Madrid –base econòmica fonamental per la capital– n'eliminin uns 100.000, per començar, tot oferint-los un trasllat a provincias.