El principi del principi

“N'hi ha prou de resseguir la història per adonar-se que els gran progressos van precedits sempre de grans penalitats, de la mateixa manera que l'infantament és precedit de gran dolor” (Alexandre Deulofeu). Això em du a la meva tesi, sovint combatuda, segons la qual el col·lapse del comunisme, tot i ser una forma política perversa perquè nega la llibertat, va venir per l'economia i no pas per la ideologia. Avui ja és més clar, i veiem que el comunisme ha vist els seus errors i ha rectificat. El cas més evident és el de la Xina. Un país comunista políticament i neoliberal econòmicament.

Les gran penalitats que estem passant a Europa, ben segur que aconseguiran que al final la UE faci un gran progrés, que ens és imprescindible si un dia volem ser quelcom en aquest món que l'economia mundial està dibuixant. I això que és aplicable a Europa, també ho és a Espanya i a Catalunya. Sospito que hem iniciat un temps de grans convulsions polítiques i grans canvis. I el que n'hagi de sortir, serà un “infantament precedit de grans penalitats”. I no voldria pas ser gaire catastrofista, però el que s'apropa forçarà tothom a prendre partit obertament i no es tindrà espai per contemporitzar. L'economia té això, que al capdavall no et deixa triar entre allò que t'agradaria fer i allò que pots fer. I, si ens cenyim a Catalunya, veiem que gastem 10.000 milions d'euros més dels que ingressem i, o ens n'ingressen més i ho anivellem pels ingressos, o hi adaptem la despesa. El més assenyat, i en el que sembla que hi ha més consens social, és optar perquè ens n'ingressin més, ja que tenim un ròssec favorable de pràcticament el doble del que ens falta, entre el que els paguem i el que ens retornen. Però aquest consens social que entén tothom, posat a la política, esdevé un dissens, i els partits d'obediència espanyola defensen que els interessos espanyols són primer que els nostres, i aquesta contradicció d'interessos que només és pròpia de Catalunya –no passa ni a Espanya ni al País Basc– és un pes molt feixuc que hem de dur sobre les nostres espoliades espatlles. Quan el ministre d'Economia espanyol declara sobre les autonomies al Financial Times que “les dificultats de liquiditat representen vertaderament una oportunitat per imposar condicions dures i mesures per frenar el dèficit de les regions”, i tot seguit diu que els pressuposts regionals necessitaran rebre el “llum verd” del govern espanyol per ser aprovats, realment és tota una declaració d'intencions que culmina la campanya que fa més de dos anys s'està fent a Madrid, culpant de “despilfarro” les autonomies i expressant que cal recentralitzar Espanya, perquè aquest model és inviable. Sospito que el nou PSOE també anirà per aquesta via. I aquí ja comença la doble política d'alguns líders catalans.

Quan Catalunya necessita veus clares i contundents, Enric Millo, que és l'exemple més clar del polític amb ideologia líquida, surt defensant el ministre Guindos i Espanya. El 2012 serà el “principi del principi”, en què els partits polítics catalans s'hauran de posicionar clarament, i el nostre president, Artur Mas, marcar-nos el camí. De la mateixa manera que la liquiditat presenta per als uns una oportunitat per imposar condicions dures, també podria ser una oportunitat per fer polítiques atrevides.