Una pregunta per la independència
Catalunya, un país sobirà que vol i pot independitzar-se per tenir Espanya
com a germà, no com a enemic
¿Qui no ha plantejat preguntes tendencioses? És clar que depèn de com ens ho mirem. Si et pregunten per via oral si “¿T'agradaria sobrepassar els límits de velocitat?”, una resposta pudorosa potser serà que no; però ja no és tan clara la resposta si la mateixa pregunta és per escrit i anònima.
Amb el debat secessionista al Regne Unit també tenim preguntes compromeses. Si resulta que en la butlleta de la consulta només hi ha una simple pregunta, el govern de Cameron podria considerar fins a quatre possibilitats diferents. Aquestes són les possibles redaccions que planteja Londres com a alternativa: “¿Vol que Escòcia continuï sent part del Regne Unit?”; “¿Vol que Escòcia abandoni el Regne Unit i esdevingui un país independent?”; “¿Vol que Escòcia abandoni el Regne Unit i es converteixi en una nació separada?”; “¿Creu que els poders del Parlament escocès s'haurien d'ampliar per permetre que aconsegueixi la independència?”
La primera pregunta es planteja des de la continuïtat a un estat com el Regne Unit. Si es planteja així, i perquè el resultat sigui favorable a la independència desitjada per Escòcia, a la butlleta aleshores hauria d'aparèixer en primer lloc el “No” (a l'esquerra, és clar) i després el “Sí”, ja que la pregunta genera un núvol distorsionador entre una part de la població.
La segona pregunta plantejada com a abandonament és també una pregunta capciosa, enverinada, perquè el camp semàntic del verb “abandonar” juga amb els sentiments personals de la població: a ningú no li agrada, d'entrada, abandonar res: una casa, una parella, un fill, un gos, un pare… L'abandonament implica desemparança i toca la fibra sensible de la gent amb opinions vacil·lants.
La tercera encara rebla més el clau quan, a més d'abandonar, parla de separació: separar-se d'una terra s'associa, sentimentalment, a la separació d'una persona, i les separacions sempre són doloroses, per molt mal rotllo que s'hagi tingut amb la parella. A més, en anglès es parla de separate nation (nació separada) en lloc d'independent nation, que transmetria una idea que no seria gens pejorativa del fet d'esdevenir un estat, al contrari del terme separate, que se'n podria fer una lectura en clau d'aïllament.
L'última encara és més rebuscada perquè demana que diguis sí o no a ampliar els poders d'Escòcia per finalment aconseguir la independència, però no pregunta directament sobre si vols ser plenament independent o no.
El professor nord-americà Robert Cialdini creu que, en lloc de: “¿Està d'acord… (Do you agree…)”, seria més equilibrat preguntar: “¿Està d'acord o en desacord…”, però aquest aparent equilibri es perd pel camí a l'hora de presentar una simple resposta. Diem sí ¿a què?, ¿a l'acord o al desacord? També la resposta podria ser “Sí, hi estic d'acord” i “Sí, hi estic en desacord”, però no deixa de generar una boirina entre la població indecisa, que pot ser d'un 9%.
jo encara la formularia amb una redacció més senzilla, més diàfana: “¿VOL que….”, perquè voler és poder (verb), però també poder (nom), un poder que Escòcia necessita imperiosament a partir del 2014, que és l'any previst perquè se celebri la consulta. Catalunya no cal dir que s'hi està emmirallant, i més ara que el PP governa a l'Estat i que el pacte fiscal més calent és a l'aigüera pepera. Tenim un país que camina amb pas ferm vers els esperançats horitzons de la independència. Catalunya, un país sobirà que vol i pot independitzar-se per tenir Espanya com a germà, no com a enemic.
