El futbol com a bàlsam
El paper de l'esport com a agent civilitzador és un fet demostrat suficientment
El director dels Matins de Catalunya Ràdio, Manuel Fuentes, en el seu editorial de dimecres i dijous va associar l'eliminació del Barcelona i el Madrid en la lliga de campions amb la situació de crisi econòmica en el sentit que els èxits del FC Barcelona dels darrers anys haurien ajudat a passar el tràngol. La derrota hauria deixat els culers sense bàlsam emocional. No ha estat l'únic pronunciament. De fet, el virtuosisme dels futbolistes blaugrana i el discurs educat del seu entrenador, Josep Guardiola, ha estat posat reiteradament com a model en uns moments en què gairebé res rutlla, només el Barça va bé. El súmmum de la barreja entre política i futbol va arribar aquest divendres, en què Guardiola va anunciar que l'any que ve no entrenarà l'equip.
També hi ha hagut pronunciaments en un sentit contrari. D'altres persones han celebrat l'eliminació del FC Barcelona perquè així es deixarà de parlar tant de futbol durant algunes setmanes, i hi ha qui considera que si dediquéssim una part de l'energia que esmercem en la pilota Catalunya aniria molt millor.
Aquest és un debat molt antic: el futbol com a opi del poble. Des de l'època dels romans que se'n parla. Catalunya s'hi va enderiar cap a final dels anys trenta del segle passat. Aquella va ser la dècada de la massificació de l'esport en general, i del futbol en particular. De la massificació i la democratització, certament, perquè la pràctica esportiva, fins llavors una activitat reservada gairebé en exclusiva a les elits burgeses, es va estendre a les classes populars, va augmentar el nombre de practicants, i molt més el d'espectadors, i hi va incorporar la dona.
Ara: és un debat que ha quedat superat. Ja fa anys que els intel·lectuals en parlen amb normalitat. La sociòloga Marina Subirats deia a la Contra del suplement Cultura del dijous dia 19 d'abril que el Barça “és un fenomen interessantíssim. Les guerres reals passen lluny de nosaltres i ens cal un escenari de lluita. És magnífic que aquest es creï en el camp simbòlic. Que hi gastin tot el que vulguin perquè comparat amb les guerres”...
En aquesta declaració hi ha l'eco de l'obra del sociòleg alemany, Norbert Elias, el qual va lligar el procés de civilització amb el procés d'esportivització, és a dir, la transformació dels passatemps anglesos en esports reglamentats a partir dels segles XVIII i XIX i la seva exportació a escala global. L'esport hauria emergit en paral·lel a la parlamentarització de les faccions polítiques angleses. Ambdós processos haurien contribuït a canviar les estructures de poder a Anglaterra i a civilitzar els hàbits socials de l'aristocràcia i els cavallers anglesos, tant pel que fa les seves relacions polítiques com pel que fa la seva manera de divertir-se, en un sentit menys violent i a partir d'unes normes fixades en uns reglaments i acceptades per tots els participants.
El paper de l'esport com a agent civilitzador és un fet demostrat suficientment, que no el falsegen ni l'ús que n'han fet les dictadures, ni determinats comportaments que es donen a dins i a fora dels estadis que més aviat inciten a la violència i no pas l'apaivaguen. No obstant, és cert que en fem un gra massa. Els catalans tendim a la hipèrbole, sobretot quan es tracta de la pilota i el Barça. Potser els triomfs d'aquests anys han distret els culers i els han aportat un pessic d'optimisme que no és mai sobrer, però cap resultat no ens ha resolt cap dels problemes que tenim plantejats, cadascú a casa seva i tots com a país.
A començaments dels anys trenta, el periòdic La Rambla, de Josep Suñol i Garriga, defensava, enmig d'un debat semblant, que si els joves s'entestaven a anar als camps de futbol no se'n trauria res d'esgargamellar-se predicant en les sales desertes de les biblioteques. Sempre he cregut que el futbol i l'esport, els seus valors positius, tenen una força civilitzadora molt autèntica, que val la pena ser-ne conscients i aprofitar-la per al benefici individual i col·lectiu.
