Nihilisme econòmic

La situació socioeconòmica, de casa nostra i d'Europa, no podria ser pitjor. El pessimisme en majúscules és la regla general de la quotidianitat, del qui dia passa any empeny. Mentrestant, la política també viu hores molt baixes. I tot plegat només te una teòrica explicació: l'omnipresència del mot crisi, i una conseqüència desastrosa: el dogmatisme cec de les anomenades retallades, que ens aboquen a una mena de mortificació esfereïdora. No hi ha dubte que vivim una realitat molt dura, imprecisa i que pràcticament supera l'anomenada postmodernitat. Amb això, molts economistes ofereixen la seva explicació i fan prediccions (ja les estan fent d'ençà de l'any 2008, amb pocs encerts); però és que la situació no nomes és de desfeta econòmica, la qüestió cultural també resta desconcertada. L'exemple de Grècia, un dels grans bressols de la cultura europea (amb suïcidis socials enmig del carrer) és paradigmàtic de la situació d'alta tensió en què ens trobem, i de la greu irresponsabilitat dels líders socials (les elits europees) que ens manegen com si fóssim un ramat de xais que van directes a l'escorxador.

Tornant al nucli del problema, a la crisi excepcional, de base estructural (molt diferent de les crisis cícliques del capitalisme, que hem conegut d'ençà del segle XIX), i les seves conseqüències antihumanitaries, que comporten les simplistes retallades, en què no es veu el final del túnel, aquí, al meu entendre, només hi trobo una explicació (la principal, potser poc clàssica i poc ortodoxa): que el sistema, el capitalisme, se'ns ha tornat nihilista, i camina, sense rumb, vers el no-res. Juntament amb aquest argument, també es constata un cosa molt lamentable i que comporta un pessimisme demolidor: la gran impotència de la política, començant per l'alta política europea, made in Merkozy, i acabant per l'alcalde del poble més petit de Catalunya. No hi ha cap dubte que l'horitzó d'una Europa social, digna i nau almirall de la resta del món està esdevenint un autèntic miratge. Això podria ser letal per a les justes aspiracions sobiranistes del poble català. De fet, aquest capitalisme antihumanitari, aquest nihilisme econòmic que ens governa de debò, està aconseguint fer que es visualitzi la política (entesa com a l'única eina de transformació social) com si fos una gran deixalla. Deixem-nos de romanços: estan guanyant la batalla de la lluita de classes postmoderna. El futur és profundament tenebrós: ho podrem resistir?