Opinió

viure sense tu

Capital Grec

Els catalans mirem Grècia com si fóssim a casa

Em vull grec. Per cridar “Súnion!” i evocar el nom d'aquest temple far de mariners. Llueix de lluny estant, i provoca crits d'alegria: rei del mar i del vent, amb el sol lleial que pica damunt del seu marbre mutilat. Carles Riba ens el descobria així, i així forma part també de l'imaginari elegíac. De les passades glòries els catalans mirem Grècia com si fóssim a casa, per bé que als nens grecs els amenacen que vindran els catalans si no s'acaben el plat. Em vull Grec. Em vull festival de Barcelona. Vull arraulir-me als seus jardins, pujant cap a la font del Gat, amb la noia i sense soldat. Que el cul se'm faci pedra, com l'arrel del cep s'encasta a la llicorella al Priorat.

Em vull Grec, a risc que un dissolvent m'enverini com va passar l'any passat quan van morir un miler de gripaus. Un veí que no suportava el seu raucar va tirar pel dret. Va enverinar l'aigua de fonts i estanys des d'on les granotes projectaven la seva veu. Això de projectar la veu sempre ha estat difícil des de l'escenari del Grec. No només per a les granotes; els actors i actrius que hi participen sempre pateixen que una revetlla o algun concert al Poble Espanyol no els dificulti la connexió amb el públic.

I és que és clar que no és el d'Epidaure, per molt que l'any 1929 servís de model als arquitectes Raventós i Rubió i Tudurí, que van reconvertir la pedrera en teatre amb motiu de l'Exposició Internacional. Jardins, castells, claustres i espais de tota mena d'arreu del país es transformen en escenaris pels festivals d'estiu que ens han d'ajudar a oblidar el tràngol del present. El festival Grec que arrenca avui hi vol contribuir amb un primer espectacle de franc al passeig Lluís Companys, i un bon paquet de descomptes de tota mena. I, és clar, amb una programació farcida de perles per a tots els gustos, de fora i de dins. Una: la poeta Dolors Miquel, que ha servit el text Carn avall a Magda Puyo. La carn que tira avall, a certes edats tot penja, i el carnaval en què vivim fa desfilar la Pallarina, poeta i puta, que així es diu aquest espectacle. La convenció estètica i ideològica és qüestionada. Com la mateixa Grècia, i de retruc Europa sencera que es rearma, que es recapitalitza. I és que, com diu la poeta, “lo cel que mos dóna el sol, mos arria pedregada”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.