la columna
El Joan i l'Ernest
Tots dos havien estat jesuïtes
La mort d'una persona amiga activa la porta de totes les nostàlgies i de tots els penediments. T'adones que no has viscut sol i que la persona amiga que fa ‘mutis' pel prosceni s'acaba d'endur tota la resta d'actrius i d'actors que representaven, i tu entre la resta, una escena més de la gran comèdia. I tot això ho dic perquè fa un parell de setmanes que va morir Joan Leita, i demà farà onze anys que va morir, quan acabava de fer el cim del Montblanc, el periodista Ernest Udina. Tots dos havien estat jesuïtes i grans amics, tots dos estimaven les dones de casa i se sentien estimats per elles. A tots dos els agermanava la passió per la música clàssica i una curiositat intel·lectual, ben poc acadèmica, fins al punt de poder afirmar que eren uns outsiders en un país de presumptes savis ‘en nòmina'.
Si l'Ernest era de les persones més ben informades sobre política internacional, i era capaç de projectar aquests coneixements a la complexa realitat catalana –Quo vadis, Catalònia? continua sent un dels llibres més lúcids sobre les possibilitats del nostre més enllà col·lectiu–, Joan Leita va ser l'herètic, el ‘renegat', pedra d'escàndol en el món de la teologia... que els ‘progres postconciliars' havien pintat amb tinta evanescent. Quan Leita publica, encara el 1969, El fonament irreligiós de l'Església, i poc temps després L'antievangeli, ‘altres' fonaments trontollen: Leita és expulsat de la Companyia de Jesús i des del bisbat li demanen que es doni de baixa pel que fa a la seva condició de sacerdos in aeternum. Ell, tot amb tot, no creu legítimes les autoritats eclesiàstiques que el volen fora... i per això mor com el darrer ‘renegat'. A partir d'aleshores va sobreviure, a estones en estat de misèria extrema, com a traductor sobretot del grec clàssic i de l'alemany, però també de l'anglès i de l'italià. Quin homenatge ha rebut el traductor al català dels diàlegs de Plató, dels textos d'Aristòtil o de Kant o de Nietszche o de Freud o de la Fenomenologia de l'esperit de Hegel? És així com Catalunya tornarà a ser rica i plena? A qui hem de dir: ‘endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba'?
