Interrogants

Als qui es troben en la situació desesperada d'haver perdut la feina o als qui temen perdre-la aviat, la paraula creixement els resulta esperançadora perquè l'associen a creació de llocs de treball i pensen que els en podria tocar un. Difícilment se'ls pot demanar que reflexionin sobre les possibilitats reals d'un creixement creador de llocs de treball, sobre la naturalesa del creixement o sobre els seus efectes.

No es pot denigrar el creixement per principi. El creixement produït per la societat industrial ha portat moltes millores, algunes d'extraordinàries, a una part de la humanitat i en determinats camps a tota la humanitat. Fins quan ha durat la certesa d'aquesta aportació innegable, deixant ara de banda els estralls causats a la naturalesa des de la revolució industrial? Probablement fins que la investigació va confirmar amb dades rigoroses que aquell creixement tenia uns límits per la incapacitat de la Terra de reposar els recursos no renovables i d'absorbir les disfuncions pernicioses del creixement quantitatiu, com ara les emissions de gasos d'efecte hivernacle, la destrucció del territori o la pèrdua de biodiversitat.

Això començà a fer-se evident cap a la meitat dels anys seixanta del segle XX;

evidència que arribà fins i tot al gran públic i, en particular, a les elits dirigents, que preferiren no fer-ne cas. El cop de gràcia al creixement que havíem conegut li ha donat la crisi global que, a més de ser mundial, planetària, altera nombrosos aspectes de la vida humana.

La campanada que ha despertat moltes consciències ha estat adonar-se'n, per fi, que la martingala financera ha fagocitat l'economia productiva. Tot i la catàstrofe tan dolorosa per a milions de persones i tan destructiva per al planeta, que ha representat el creixement sense límits, potser ara tenim una oportunitat per plantejar un nou model productiu i de consum respectuós de la sostenibilitat i de l'equitat distributiva. Aconseguir-lo costarà molta sang i més destrucció i saqueig de la naturalesa per culpa dels poderosíssims interessos que s'hi oposaran, sense oblidar la llosa de les alienacions i inèrcies de les pròpies víctimes.

Molts s'han felicitat perquè l'única arma contra la crisi que semblava eficaç: l'austeritat –no com una virtut personal per abandonar actituds i hàbits de consum negatius i superflus, sinó com una imposició discrecional del poder financer, que utilitza el poder polític com a botxí–, comença a ser no tant arraconada com completada per una apel·lació al creixement. Però, quin creixement?

Les mesures més peregrines i contraproduents amb l'objectiu invocat, que els governs, central i autonòmics, adopten a corre-cuita empesos pels mercats, es justifiquen ara per fomentar el creixement i crear llocs de treball: apujar l'IVA i altres impostos indirectes, escanyar els funcionaris, acomiadar personal de les administracions, aplicar sense manies la reforma laboral, reduir les prestacions per l'ajuda a les persones dependents... D'entrada tals mesures reduiran el consum, augmentaran l'atur i la pobresa. I els promesos beneficis caldrà veure-ho per a creure-ho.

Governants i elits de secà confien a repetir, per simple represa, el creixement quantitatiu del passat recent. Ve a tomb aquella pensada d'Albert Einstein: “Els problemes no es resolen aplicant les fórmules que els han creat.” Seria irracional no suposar que un altre creixement diferent del quantitatiu, condemnat per la història i per la Terra, és possible i capaç de crear ocupació productiva, humanament digna i socialment útil. La pitjor desesperança és imaginar que les fracassades elits del passat pretenguin construir el futur i tinguin encara el poder de malmetre'l.