La cigala

Tot és sortir fora d'un nucli urbà, allà on hi ha més de mig país, i sentir el cant de la cigala. Aquest carrisqueig que si t'agafa girat és capaç d'armar-te de pedres a veure si en toques alguna, per poder fer ni que sigui mitja migdiada estiuenca. És clar que aquest cant característic, aquest ric-ric, o cric-cric, com agrada més a Tortell Poltrona, és el que emeten els mascles a l'estiu en busca de femella per donar continuïtat a l'espècie. Als humans aquest so que surt de membranes, sacs d'aire i caixes de ressonància ens fa suar. En sentir-lo afegim inconscientment dos graus a la temperatura ambiental, fa venir calor. I a l'Àlex Rigola aquesta calor, aquest so de la cigala, el fa anar fins a la Tragèdia. L'any passat tancava el Grec amb aquest cant a la vida, de dansa i moviment, en versió animada de la lectura d'El naixement de la tragèdia de Nietzsche. Aquest any qui ha tancat el festival d'estiu de Barcelona han estat Els Amics de les Arts, que a petició del públic van interpretar un dels seus clàssics: la cançó L'Armengol, on també fan referència a la cigala, però en l'etimologia genital del mot. A l'hivern ja havia tingut notícies escèniques de la cigala, de l'insecte. Juntament amb la formiga i Vivaldi, a la sala de titelles La Puntual, la companyia La Petita Brownie recreava la famosa faula d'Isop. També els Xip-Xap en aquest gènere artístic presenten l'enfrontament vital entre cicàdids i himenòpters. És la formiga, que treballa a l'estiu, mentre la cigala canta i canta, i en arribar el fred qui té aliment és qui ha estat més previsor. És clar que això servia en temps d'Isop i de La Fontaine o Samaniego. Avui la Catalunya esforçada, la que fa els deures, és la que no té els diners ni per arribar a la tardor, mentre la cigala canta amb els nostres diners a la butxaca. Per entendre el que ens passa també hi ha la faula de l'home mossegat per un gos. Li van dir que estronqués la sang amb un tros de pa i el donés al gos. “Si faig això em mossegaran tots els gossos de la ciutat”, es va exclamar. Si afalaguem la maldat dels homes, diu Isop, els animem a ser més dolents. Ha estat dir-li macarra a un ministre i ens ha deixat carrisquejant i sense un ral.