Independència cosmopolita
Els estats nació van perdent l'hegemonia de què havien gaudit a favor d'instàncies supranacionals
El conseller d'Interior, Felip Puig, va declarar, en el transcurs dels incendis de l'Alt Empordà, que “si Catalunya fos un país normal tindria el seu propi exèrcit i la seva pròpia unitat militar d'emergències”. La frase no s'hauria de treure del context en què fou pronunciada, en unes hores de tensió màxima i com a resposta a determinades crítiques que pretenien denunciar una presumpta contradicció entre el sobiranisme i el recurs a l'exèrcit espanyol per ajudar en les tasques d'extinció.
En uns moments en què la Generalitat no pot pagar a final de mes i malda per afluixar el nus amb què el govern espanyol l'asfixia, parlar d'independència pot semblar una frivolitat extemporània. No ho és. Perquè l'ofegament a què es veu sotmesa fa tot l'efecte de ser la conseqüència, d'una banda, de l'increment de l'independentisme i, d'una altra, del vaitot del PP per desfer tant camí d'emancipació nacional fet per Catalunya com es pugui. Que la independència de Catalunya sigui més a prop del que ens podem imaginar, tal com es proclama des dels sectors més entusiastes i optimistes, és una hipòtesi que està per demostrar. Tanmateix, per si de cas, paga la pena reflexionar què podria voler dir, avui, independència.
Els Estats nació van de reculada. De mica en mica, encara que sigui arrossegant els peus, van perdent l'hegemonia de què havien gaudit a favor d'instàncies supranacionals. Se'ls esfondren els pilars sobre els quals assentaven el seu poder, alguns d'una manera més perceptible que d'altres: l'exèrcit, la moneda, la frontera i la llengua. El procés és inexorable. De manera que si s'ha de construir una Catalunya independent, val més fer-ho a partir dels conceptes actuals i desestimar els que havien estat propis dels segles XIX i XX.
Les societats actuals són d'una complexitat extrema. De fronteres, n'hi continua havent, però són més difícils de percebre i gestionar, perquè no són físiques, només: nosaltres i els altres, interior i exterior, global i local, rics i pobres… les fronteres traçades amb un regle o aprofitant un accident natural han perdut el seu significat d'explicar-nos per referència als veïns. La globalització fa créixer la interdependència, alhora que accentua la necessitat d'afirmació pròpia.
Així, sembla que la independència de les nacions, les quals tanmateix existeixen, s'hagi de jugar en l'equilibri entre el que és nacional i el que és universal, per fer front al procés d'hibridació inherent a la globalització. Vol dir respondre a les necessitats de benestar dels seus ciutadans (feina, sanitat, educació, habitatge, lleure…) i ser capaç de sobreviure com a cultura diferenciada (en el cas de Catalunya significa mantenir el català) i, a la vegada, obrir-se a l'exterior, integrar-s'hi i interaccionar-hi, aprofitant totes les eines que hi ha a l'abast.
En els darrers temps, el cosmopolitisme s'ha revaloritzat com a via per afrontar les contradiccions de la globalització i per superar el debat, un punt estèril, entre modernitat i postmodernitat. En una entrevista a Barcelona Metròpolis, el sociòleg alemany Ulrich Beck afirmava que “l'universalisme i el nacionalisme neguen i rebutgen des de la seva perspectiva l'apropament cosmopolita, pel fet que no posseeixen instruments ni conceptes per comprendre íntegrament la diversitat cultural i recauen una i altra vegada en els mateixos problemes, mentre que el cosmopolitisme, d'una banda, pressuposa regles universalistes, que són les regles de la tolerància i de tots els dilemes que aquests impliquen i, de l'altra, no abandona alguns principis del nacionalisme, com per exemple un determinat concepte de comunitat que el cosmopolitisme no pot obviar”. Nacions com Catalunya i Escòcia, si mai arriben a ser independents, haurien de treure's de sobre la càrrega negativa amb què l'han llastat bona part de la historiografia i la teoria política moderna, i demostrar que el camí invers, del nacionalisme cap al cosmopolitisme, també és possible.
