Tardor calenta

Distanciar-te uns dies del nerviosisme diari i entrar en un procés de certa calma amb l'esperança que el retorn pugui ser més plàcid és l'objectiu d'unes vacances en temps de tribulacions, però fet aquest exercici de la millor manera possible, a la tornada la frustració
és gran; així que ordenes una mica els esquemes de qualsevol
article, observes que la sensació és semblant a la que tens quan et despertes cada dia: res ha canviat respecte d'ahir.

Prou que els clàssics ens van avisar que el temps és or, i prou que els greus problemes que tenim necessiten teràpia urgent i per tant el temps és valuós, però és igual que mirem Catalunya com Espanya, i fins i tot la UE; els ritmes i les urgències polítiques no són les mateixes que les necessitats econòmiques.

Em costa molt d'acceptar que aquest reduït nombre de persones que tenen a les seves mans el futur de la UE i de la zona euro tinguin uns ritmes tan distanciats de la realitat i de les necessitats que requereix el moment. Que puguin fer una mena de tancat per vacances mentre la metàstasi va creixent és reprovable. I he dit un nombre reduït de persones, perquè realment és reduït, tot i que si escoltem fins i tot qualsevol alcalde de poble, sembla com si la sortida de la crisi estigui a les seves mans. Aquest fenomen d'un gegantisme polític passa molt sovint en situacions crítiques i el podem veure quan són incapaços de resoldre el que els pertoca per les seves competències; després fan un salt i es presenten com a poc menys
que grans estadistes.

Fa molts anys denunciava aquest fenomen en El Correo Catalán el professor Antoni Marzal en un article en el qual comentava una iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona, que volia posar uns panells a les parades dels autobusos per informar del retard que portaven, quan segons la lògica l'obligació de l'Ajuntament no és informar dels retards sinó fer que siguin puntuals.

Els pronòstics de la temperatura política semblen indicar que la tardor serà calenta (conflictiva). No entenc per què la tardor sí i l'estiu no, si les coses no han pas empitjorat gaire més, però deu ser que també els que han de liderar la temperatura han tancat per vacances.

De fet ja fa anys que es diu allò de “les vacances són sagrades”. I instal·lats aquí, qualsevol s'atreveix a dir que només podrem sortir de la crisi treballant molt, fent poques vacances i cobrant menys. Aquest futur inevitable ens l'anirem trobant; de fet ja fa temps que ens l'anem trobant, però encara avui hi haurà qui parli de la depressió postvacances com un exemple clar i diferenciador de les dues cultures que conviuen a la UE: la catòlica, en què tradicionalment el treball és un càstig com a conseqüència del pecat original, i els de la reforma, en què el treball és una oportunitat per apropar-se a Déu. Però sigui calenta o no, s'acosten aquells moments de la veritat; és a dir, que ja no tindrem més temps per ajornar les coses i n'haurem d'afrontar les solucions.

A Catalunya també aviat descobrirem si ve o no l'anomenat Eurovegas, aquesta gran inversió d'oci, joc i turisme. Una inversió en què, com molt sovint ens passa, l'activisme del no és important i ostensible. Però els que tenim certa edat i memòria recordem prou bé tot el que es va dir i predir quan el govern de Catalunya va voler implantar el sistema de joc català, la loteria 6/49.

Per sort el govern no es va arronsar i va tirar endavant aquell projecte que avui ningú qüestiona. També va ser esperpèntic tot el procés de la inversió en el projecte Port Aventura, un procés que va estar tan ple d'impediments i de sorpreses (com ara la separació de Vila-seca i Salou i la guerra dels límits) que el principal inversor se'n va retirar. Avui ningú amb mig dit de front seria capaç de rebutjar aquesta oferta turística.

Així doncs, i encara que si-gui per endavant, si Eurovegas tria Barcelona per invertir, se-rà una bona notícia per a l'economia del nostre país.