A Bustarviejo
Hi vaig ser dimarts. A uns 60 quilòmetres de Madrid, al peu de la serra del Guadarrama. Població de poc més de dos mil habitants, on, després de la guerra hi va haver un camp de treball, amb uns mil presos que treballaven en les obres del tren Madrid-Burgos, idea de la dictadura anterior (de Primo de Rivera) i que ha resultat una altra obra d'ús limitadíssim. A Bustarviejo hi pugem cada mes d'agost perquè hi tenen casa Lidia Falcón i Carlos París; o sigui, la feminista que és eix i referència a la majoria de lluites a favor de la dona, i el catedràtic bilbaí que ha exercit a les Universitats de Santiago de Compostel·la, València i Madrid. Als seus 85 anys, a més, és president de l'Ateneo de Madrid. El matrimoni viu, la resta de l'any, al cor del Madrid vell, a tocar del monument que recorda l'assassinat dels advocats d'Atocha, per part de l'extrema dreta.
L'hospitalitat de tots dos atia debats, a estones d'una dialèctica no gens diplomàtica, sobre la situació del país, sobre les hipòtesis de futur per a Catalunya, sobre els efectes, a l'engròs i a la menuda, d'un capitalisme realment existent, sobre una creixent exclusió social, sobre la xacra de les desigualtats, sobre el desert ideològic no solament de les dretes sinó també dels que s'autoqualifiquen (i en aquest terreny no hi ha una ITV fiable) d'esquerres.
Noto que els preocupa el presumpte rebuig envers els no catalans a Catalunya, tesi que no gosaria subscriure (si és que les coses no han canviat radicalment els darrers deu anys de la meva absència del país natal), i, en aquest punt sí que estic d'acord amb ells, les polítiques aberrants que han endegat els governs, tot fent un ús barroer d'unes majories legítimes, en temes que poden fer inviable el futur d'un país en un estat de pau (ni que sigui petita).
Tots dos acaben de publicar llibres notables: La pasión feminista de mi vida, de Lidia Falcón, i Ética radical, de Carlos París. Me'ls he llegit amb l'estil de qui encara fa ús d'hàbits anacrònics: amb fulls i fulls de lletra petita, de notes, d'interrogants, de signes d'aprovació entusiasta, en la majoria dels casos, i de dubtes puntuals. Com que he parlat de tots dos en públic (als dos ateneus dels quals sóc soci) i els he lliurat les meves notes d'ala de mosca, sé que la festa continuarà. Hi ha, en aquest punt, taula parada. Seran benvingudes i benvinguts els i les que s'hi apuntin.
