L'encaix d'Espanya
Espanya va tenir una oportunitat d'or per canviar de paradigma després de la mort del dictador i l'inici de la transició democràtica
Des de fa temps s'empra mimèticament una expressió que s'ha generalitzat sense pensar-la de nou: l'encaix de Catalunya dins d'Espanya. És aquesta una suposició errònia que influeix en actituds individuals i estratègies col·lectives. Situa Catalunya a la defensiva, en la descol·locada i feble posició del demanaire. Ha estat Espanya qui històricament no ha volgut el seu encaix en la realitat plurinacional i plurilingüística que l'envolta. La política tradicional espanyolista, portada a l'extrem del genocidi cultural sota la dictadura, ha comportat un intent d'assimilació forçosa de Catalunya i altres territoris que se senten diferents. (Les denominacions territorials com ara Espanya, Catalunya, França, Còrsega, Alemanya, Baviera... no representen la plenitud de l'ésser i sentir de les seves poblacions; són, doncs, aproximacions conceptuals inevitables en el discurs).
Espanya va tenir una oportunitat d'or per canviar de paradigma després de la mort del dictador i l'inici de la transició democràtica. Però el pacte constitucional del 78 va quedar més que curt en l'encaix d'Espanya. Aquell atado y bien atado que pretenia el dictador va planar sempre sobre els debats del projecte constitucional, aterrant finalment en diversos articles de la Constitució, notòriament als articles 2 i 8. En no voler reconèixer un estatus especial per a les tres nacions històriques i acceptar formes de bilateralitat de l'Estat central amb elles, es va imposar el cafè per a tothom, elevant així regions d'Espanya, que ni ho havien somiat, a la categoria d'autonomies i rebaixant en conseqüència les nacions històriques al nivell autonòmic, que el temps ha demostrat que no és satisfactori per insuficient i ineficaç en el repartiment de càrregues i responsabilitats en el conjunt de l'Estat.
No n'hi va haver prou amb les reserves i els lligams de la Constitució. Un cop passada als espanyols l'eufòria dels conversos a la descentralització, començà la reinterpretació en sentit novament centralitzador de les competències cedides. L'Espanya de les autonomies, a més d'unes innegables virtuts intrínseques al sistema, ha tingut defensors entre les elits espanyoles i, sobretot, entre les noves classes polítiques de les autonomies del cafè, però vetllant sempre per tal que no s'esmunyís cap asimetria important a favor de Catalunya. L'episodi humiliant de la sentència del Tribunal Constitucional, precedit per la vergonyosa recollida de firmes del PP pels pobles i ciutats d'Espanya contra l'Estatut, ha significat el cop de gràcia a la possibilitat d'una evolució progressiva de l'autogovern per la via autonòmica. D'ençà que governa el PP a l'Estat, s'ha accelerat el procés de contenció de Catalunya –ni revisió del finançament, ni inversió en infraestructures, ni respecte de la llengua...– i ha saltat la pulsió independentista d'un ample sector de la societat catalana. L' Espanya castissa s'ha merescut tota la rauxa de l' independentisme de Catalunya.
I ara què? El president Artur Mas, fracassat en la política social, s'ha posat ràpidament com una fura al capdavant de les reivindicacions sobiranistes. Intentarà materialitzar-les fins a les últimes conseqüències? L'estratègia de l'ambigüitat que el caracteritza podria arribar a ser rendible per a l'autogovern. Invocar estructures d'estat i el dret a decidir encara no és el trencament amb Espanya, potser permetrien trobar fórmules alternatives a l'autonomia superada i a l'estat propi probablement inassolible. En qualsevol cas, s'haurà de negociar amb el govern central. A les seves institucions els toca moure peça, permetent d'entrada facilitar la celebració d'una consulta sobre el dret a decidir, si volen intentar d'una vegada l'encaix d'Espanya en la realitat, ara que sembla que han descobert que no podrien viure sense Catalunya.
