L'estat de la nació
Ens hem atorgat un privilegi –tornar a començar– que no és dat als pobles si no és fruit de la seva voluntat
La història s'ha accelerat. Inesperadament, com sempre passa quan els grans canvis tenen lloc. Al centre d'aquest sisme hi ha el que T.S. Eliot anomenava “les vastes forces impersonals”, no sense rebre la crítica d'aquells que, com a l'antiga Grècia, creien en el geni individual com a força motriu de la història. En tot cas, Catalunya es troba “suspesa en els llimbs” per citar l'afortunada màxima de l'historiador Eric Hobsbawn –recentment traspassat– en referir-se a la Viena posterior a la Primera Guerra Mundial “et senties entre un món que havia quedat enrere i un altre que havia de néixer”.
Sóc de l'opinió que, passi el que passi, mai res tornarà a ser igual –i així ho confirmen les dades de les darreres eleccions amb clara majoria favorable a convocar un referèndum–. Fins i tot, si no s'arriba a port hem deixat enrere la por d'expressar obertament un anhel col·lectiu de llibertat. A transformar en acció una idea, recordem-ho, llargament covada. Per això mateix crec que en tot aquest procés caldrà ser persistent, ensems que persuasiu. Persistent, a fi de mantenir el rigor que ha d'alimentar el relat; no valen les excuses: ara més que mai la intel·ligència ha d'articular un discurs intel·ligible i convincent. I persuasiu, per derrotar la malfiança, en la raó aixoplugats i sense perdre mai les formes. Per fer entendre, com diu en Rubert de Ventós, que “per abraçar-se cal ser dos”.
I és que la realitat és ben tossuda: l'encaix entre dues voluntats políticament diferenciades no ha fructificat. Són gairebé quaranta anys de malentesos. La llibertat, és cert, genera inquietud. Però també esperança. En aquest sentit, cal atiar el debat i obrir-lo a tothom sense deixar cap matèria a banda. Vivim una de les crisis més grans de la història del continent. Tot plegat, s'haurà de contextualitzar, precisament, per apaivagar temors i crear empatia entre els sectors que encara desconfien i fer copsar que la nació som tots els que ja hi som.
Hi ha qui creu que la crua realitat social ha de quedar al marge del debat; en aquest punt no puc estar més en desacord. No em demaneu que no parli de justícia. No em demaneu que ignori els humils. Car, per què, si no, volem un país lliure d'opressió? Desenganyem-nos: d'això també caldrà parlar-ne. Sí, sense dogmes, i amb els ulls posats en un horitzó polític renovat que tingui en compte la nostra humanitat.
Té sentit parlar d'una voluntat comuna, en el si de la qual es manifesti sense traves la pluralitat de l'ésser? En un escrit sobre la voluntat, Rovira i Virgili defineix aquesta facultat com el factor transcendent de la consciència. Sense aquesta transcendència la consciència col·lectiva no s'expressa. I tot just ara estem en un moment de redefinició històrica del nostre poble; un moment d'una naturalesa que no dóna gaire marge a la “peresa d'esperit”. En resposta a la pregunta, crec que “les vastes forces impersonals” ens han posat davant d'un gran mirall; tenim, per tant, dues opcions: continuar subordinats com a individus o bé erigir una nació –una voluntat comuna– que renovi la font dels seus valors.
Volem ser un poble culte o preferim seguir pel camí de la mediocratització? Entre la matèria i l'esperit, no hi ha una mesura que ens apropi a un ideal on la bellesa predomini? Cal pensar en un país obert on tothom tingui cabuda, capaç de capgirar d'arrel algunes de les tares que hem adoptat en nom d'un fals progrés. Ens hem atorgat un privilegi –tornar a començar– que no és dat als pobles si no és fruit de la seva voluntat. Al meu entendre, aquesta qüestió ens obliga a mirar dins nostre i, en silenci, reflexionar serenament sobre allò que som i cap on anem.
