Refer el món

“Si les coses són tristes, nobles o estúpides, és el mateix home que les fa així. Si són precioses i plenes de bellesa, és també l'home qui les fa d'aquesta manera. Cada home és tot el món i pot refer-lo com vulgui i pot omplir-lo d'una raça humana que podrà estimar, si és amor el que ell té, o que ha d'odiar, si és odi el que té. El món espera ser refet cada matí pels homes que l'habiten.” Això és el que la mare de l'Homer Macauley, el protagonista de La comèdia humana, de William Saroyan, li diu en el capítol que es titula Sempre hi haurà dolor en les coses. (Aquesta obra va ser desprestigiada per algun crític de l'època, que va considerar que era massa “tova”). Rellegeixo aquest fragment, que sempre m'emociona, i em fa preguntar-me quina mena de missatges som capaces de transmetre les mares als nostres fills. Què els demanem que siguin, directament o subtil, potser sense adonar-nos-en, amb les paraules dites o callades, amb els gestos, amb els exemples que veuen a casa... Què volem que siguin: generosos, feliços, famosos, rics, triomfadors, llestos, tramposos, cínics, agressius... I alhora em pregunto quina capacitat tenen els nostres fills i filles per saber-nos escoltar, o mirar, o entendre, i fins quan la tenen, i en quin moment la perden o si, en el fons, la conserven tota la vida.

“El món –diu la mare de l'Homer– espera ser refet cada matí pels homes –i les dones, és clar– que l'habiten.” Em pregunto si és veritat que cada un de nosaltres podem refer el món, i vull pensar que sí. Però hi ha tanta feina! La gent prudent i honesta sempre passa avall, suaument i sense fer soroll; els aprofitats, els dèspotes, els cínics, pocavergonyes, calculadors, omplen cada dia les pàgines dels diaris, les opinions de les tertúlies: sembla que només hi siguin ells. És urgent que fem espai, molt d'espai, per a les persones de bona fe que volen refer el món i omplir-lo de gent sensatament amable.