L'Horitzó 2020
En aquest programa marc de recerca que divisa Europa es desdibuixa la inversió
en ciències socials
El mes passat, en aquestes mateixes pàgines, m'enorgullia de sentir els actuals firmants del periodísticament anomenat Pacte per la Llibertat (CiU i ERC) parlar de posar en valor la recerca en la societat catalana que fa camí cap al dret a decidir. No ha tardat gaire temps des del debat d'investidura –on Junqueras ens va delectar amb una brillant classe d'economia–, que des d'Europa ens hagin obert les portes a les entranyes del vuitè programa marc de recerca, l'anomenat Horitzó 2020, i que es va presentar en una jornada organitzada per l'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona, al Parc de Recerca Biomèdica. Uns vuitanta mil milions d'euros es posaran a disposició dels centres de recerca i les universitats per a poder construir la societat del coneixement postcrisi. Europa, com bé diu l'eurodiputada i ponent del programa Teresa Riera, “només podrà competir internacionalment amb excel·lència”. Tota la raó.
Espanya va aportar el 9% del pressupost del setè programa marc i en va rebre el 8,3% de retorn. Una ràtio força bona, més encara en termes catalans si es mira el potencial del sistema universitari del Principat i com aquest lidera la recerca a Espanya. Un sistema que el conseller del ram, Andreu Mas-Colell, caracteritza “d'obert” perquè “s'alimenta des de fora” gràcies a l'alineació absoluta de Catalunya amb les directrius que marca Europa. En la perspectiva del 2020, la universitat haurà de treballar més per reduir la diferència entre recerca bàsica i innovació empresarial, i això vol dir no només buscar socis a les grans corporacions, sinó aproximar-se a les pimes–el 20% del pressupost va destinat a aquest fi– o potenciar els doctorats industrials, cofinançats.
No obstant això, en l'Horitzó 2020 que divisa Europa es desdibuixa la inversió en ciències socials, plantejades de forma transversal en les línies de recerca que tindran prioritat per rebre finançament comunitari. Al meu entendre, i voldria equivocar-me al final, la sociologia, l'economia, la comunicació o la geografia –per posar exemples– es conceptualitzen com a disciplines instrumentals que complementen la recerca en aquelles especialitats que es consideren bàsiques per a la creació de valor afegit i la recuperació econòmica. Mala peça al teler per a aquells investigadors socials que hauran d'adaptar-se a les necessitats de les ciències experimentals deixant possibles àmbits d'investigació, també rellevants per a la nostra societat.
Aquest 2013 ha estat catalogAT –a proposta de la Comissió Europea– com a Any Europeu dels Ciutadans, i voldria aprofitar la conjuntura per posar en valor àmbits de coneixement que, tractats sota el lideratge de les ciències socials, també són bàsics per a la millora de la nostra qualitat de vida. Més enllà de les necessitats de reactivar econòmicament el continent i aprofundir en recerca mèdica (que és essencial), la societat europea també ha d'afrontar reptes importants que necessiten una anàlisi profunda dels millors investigadors socials: els debats sobre la immigració, a escala nacional i a escala local; la necessitat de fer més transparent la gestió política per reforçar el compromís dels ciutadans amb les seves institucions de govern; el model educatiu de les nostres societats i, si anem més enllà, la reflexió pausada sobre els moviments tectònics que posen en dubte l'actual limitació de fronteres entre estats (Catalunya o Escòcia). Aquests són debats, les respostes dels quals les trobem en la sociologia, la politologia o el dret. Debats que han de tenir veu pròpia dins la recerca que es faci a Europa si no volen quedar involuntàriament diluïts.
