La columna
Salvar el mur de Berlín
Un edifici de 14 plantes a l'epicentre de la repressió
Vaig anar a Berlín l'any 1980, quan només feia unes mesos que havien començat a demolir l'ominós mur que durant 28 anys havia dividit en dues la ciutat. Vaig veure'n els trams que encara subsistien, carregats de grafits multicolors. A una banda del mur es veia l'opulent Berlín oest, urbanitzat amb afanys de modernitat i amb les precipitacions de la postguerra. A l'altra banda, el Berlín est mostrava la soledat i la tristesa d'un territori sotmès. Algunes víctimes del règim opressor, amb noms i cognoms escrits, tenien el seus monuments improvisats amb creus i flors arran mateix del mur que va ser un dia el seu parany mortal. Tot el mur, de fet, havia esdevingut un monument a l'Alemanya de la llarga i glaçada guerra freda.
Ara, 33 anys després, les restes més eloqüents del mur, amb els grafits restaurats o refets, es troben amenaçades. Una immobiliària vol bastir en el seu solar un edifici de catorze plantes amb apartaments de luxe. Milers de berlinesos s'han manifestat al carrer contra aquest projecte especulatiu i més de 60.000 persones han instat l'Ajuntament a paralitzar l'intent d'aixecar un nou monument al capitalisme en el lloc que va ser l'epicentre de la repressió comunista. L'alcalde ha acollit de bon ull la reivindicació, però caldrà veure fins a quin punt podrà fer front a la imparable ofensiva constructora.
Mentre escric això tinc al davant meu, en un prestatge de la biblioteca, un petit triangle de ciment gris travessat per una potent pinzellada de pintura blava. És un tros de l'obscena muralla de Berlín que encara vaig ser a temps d'arrencar d'aquella gran paret que la gent s'esforçava a engrunar a cops d'escarpa. Quan me'l miro, no puc deixar de recordar un gravat antic –potser alemany– en el qual un home forçut, escapolit d'una reclusió forçada, porta sobre l'espatlla els dos batents de fusta que ha arrencat de les portes de la presó. La llegenda del grava diu: “Libertatem meam mecum porto”. I jo també, com tots els qui un dia ens vam sentir berlinesos com John Kennedy –Ich bin ein Berliner– crec que aquest massís fragment de mur portat a casa és un tros de la nostra llibertat.
