Periodisme en crisi?

Ja fa trenta anys que em dedico a fer de periodista i des del primer dia he sentit a dir que la professió està en una crisi irreversible. De fet, un dels primers llibres que vaig llegir sobre l'ofici m'intentava convèncer de l'estupidesa que seria fer-me periodista. Ara n'acabo de llegir un altre de ben actual que també n'augura l'extinció des de la portada mateix: El último que apague la luz. Sobre la extinción del periodismo, de Lluís Bassets, publicat per Taurus.

Efectivament, jo també crec que el periodisme està en crisi. Més ben dit, mentre la majoria d'anàlisis coincideixen a assenyalar-ne dues, jo n'hi afegeixo una tercera. Ara: també em sembla que tendim a confondre l'ofici amb els mitjans de comunicació tradicionals i, encara més, identificar-lo amb els periòdics impresos. I jo vull creure que el periodisme va força més enllà, que tan més enllà va, que tot sovint sembla mentida. I és en aquest punt quan em torna l'optimisme i crec que el periodisme és un ofici ben viu i que paga la pena no haver fet cas d'aquell autor que no recordo com es deia que em volia convèncer de deixar-ho córrer quan encara no havia començat, perquè si bé entenc que la professió està immersa en una crisi majúscula, no la veig ni en fase terminal, ni crec que cap democràcia en pugui prescindir.

El periodisme pateix de les tres crisis que anunciava: en primer lloc, l'econòmica que afecta globalment tots els sectors i les societats occidentals, majoritàriament, i que s'ha expressat en una pèrdua decisiva de lectors i d'ingressos publicitaris. La segona crisi es deriva de la revolució tecnològica, l'anomenada crisi del paper i que és, en conseqüència, una crisi del model de negoci: la qüestió que es planteja i que encara no s'ha resolt, ni tan sols s'hi ha apuntat una possible solució, és com fer rendible la informació quan cada vegada hi ha menys lectors disposats a pagar per obtenir-la si la tenen a l'abast i gratuïta a la xarxa. Hi ha consens a l'hora d'identificar aquestes dues crisis i definir-les. I, finalment, hi ha una tercera crisi, més vella encara, que deu ser crònica i intrínseca, i que potser per aquesta raó, tot i que se'n parla sense parar, no s'acostuma a afegir-la a les altres dues, com si es donés per descomptada: és la de l'ofici mateix. Mentre les dues primeres són conjunturals, la tercera és estructural i, per més cronificada que estigui i més intrínseca a l'ofici que es vulgui, entenc que ara és més greu que mai.

Certament, cada vegada que una revolució tecnològica ha irromput, els mitjans de comunicació se n'han ressentit i han hagut d'adaptar els seus models de negoci i els seus productes a la nova era que els havia emergit. No obstant això, aquesta vegada és diferent perquè amb les noves tecnologies de la informació i la comunicació, o millor, amb Internet i les xarxes socials, el que es qüestiona de manera directa és la funció del periodista com a institució que deté el monopoli de decidir què és notícia i què no ho és, per no dir-ho amb aquella fórmula tan poc respectuosa, però tan usada, del que li interessa a la gent. Potser no és el primer cop que succeeix, però sí d'una manera tan rotunda. Perquè si el periodisme és ciutadà, que vol dir que són els ciutadans els qui fan de periodistes, llavors deixa d'haver-hi periodisme. Vist des d'aquesta perspectiva, fa riure el comentari de Walter Benjamin a L'obra d'art en l'era de la reproductibilitat tècnica quan observava que amb l'obertura de l'espai del lector en els diaris, la frontera entre autor i lector s'havia difuminat.

Ara: el que aquesta crisi proposa és un retorn a l'essència del periodisme. És un ofici ben senzill, que es defineix amb tan sols tres verbs: vés-hi, observa-ho i explica-ho. La dificultat consisteix a saber on s'ha d'anar, a comprendre que observar vol dir veure-ho i entendre-ho, i a explicar-ho amb una veu pròpia i creïble. És per això que crec que el periodisme és més necessari que mai.