Opinió

Tensions a la coreana

Kim Jong-Un i Park Geun-Hye són hereus directes dels clans que van promoure la divisió
i la lluita fratricida durant tot el segle XX

Durant el juliol de 2010 el règim de Corea del Nord, encara liderat per Kim Jong-Il, va amenaçar amb un atac nuclear imminent si no cessaven de forma immediata les maniobres navals que estaven executant conjuntament les forces armades dels EUA i de Corea del Sud. L'inquietant anunci va coincidir en una de les meves estades a la província de Chungchongbukdo, a la bucòlica Corea rural, de visita als temples amagats entre les muntanyes, gaudint de l'excepcional gastronomia de la regió i de les aigües termals famoses des del segle XI. Recordo que l'escalada de tensió militar no va pertorbar ningú al meu voltant i que les intimidacions de l'Estimat Líder, que tanta alarma causaven a l'estranger, no mereixien ni tan sols l'obertura dels telenotícies. Si evoco aquesta circumstància és perquè la crisi desencadenada la setmana passada entre les dues Corees, l'anul·lació de l'armistici de 1953 per part del fill i successor de Kim Jong-Il, Kim Jong-Un, i la corresponent declaració de l'estat de guerra han provocat un interès molt menor a les xarxes socials entre el públic sud-coreà que, per exemple, entre nosaltres.

La relativa indiferència que al sud del paral·lel 38 produeix la perspectiva d'un conflicte armat s'explica pel caràcter gairebé rutinari que han assolit els moviments quan es produeix una circumstància molt concreta: el traspàs de poders en algun dels dos estats. Si durant els mesos precedents i posteriors a la desaparició de Kim Jong-Il es van succeir diversos incidents (alguns de molt greus, com el bombardeig a l'illa de Yongpyong) per tal d'afermar el delfí en la direcció del règim, en l'actualitat Park Geun-Hye acaba d'assumir la presidència de Corea del Sud després de guanyar les eleccions de desembre de 2012 i, per tant, en el context idoni perquè les dues parts es trobin abocades a marcar territori davant el canvi d'interlocutor.

No obstant això, el deteriorament de les relacions entre les dues Corees té unes arrels històriques que la presidència de Park Geun-Hye podria contribuir a accelerar (sempre, però, deixant clar que, mentre que al nord la República Popular Democràtica de Corea és, malgrat el nom, una dictadura ferotge i la principal responsable de l'ambient agressiu que sacseja la península, el sud, oficialment la República de Corea, és una de les democràcies més avançades d'Àsia que destaca per la consolidació de l'estat de dret i el respecte als drets fonamentals).

El segle XXI havia començat amb un període d'aproximació entre els dos estats que va permetre la visita de familiars que havien estat separats durant la guerra dels anys cinquanta, l'obertura de vies de comunicació entre els dos governs, el permís de les autoritats del nord a l'entrada de turistes del sud a determinats complexos de lleure i un primer experiment d'inversió sud-coreana al complex industrial nord-coreà de Kesong. Eren els anys, al sud, de les presidències de Kim Dae-Jung (1998-2003), impulsor de l'anomenada “política del resplendor”, que va merèixer el Nobel de la Pau l'any 2000, així com del socialdemòcrata Roh Mu-Hyon (2003-2008), que va prosseguir amb el desglaç i amb l'esforç de trobar alguna fórmula que fes més estrets els lligams entre els dos models i que posés les bases de la reunificació. La presidència del conservador Lee Myong-Bak (2008-2013) va suposar una marxa enrere en les relacions intercoreanes fins al punt de cancel·lar pràcticament tots els intercanvis econòmics i socials que s'havien iniciat en el període anterior, una fase que va coincidir amb la intensificació del programa nuclear nord-coreà, un nou col·lapse econòmic i la salut cada cop més castigada de Kim Jong-Il, que obligava a planificar la successió, finalment materialitzada en Kim Jong-Un.

L'arribada al poder de Park Geun-Hye fa unes setmanes representa a primera vista una de les opcions més antagòniques a qualsevol projecte de pau i conciliació. Park, tot i la cabdal diferència d'haver estat escollida en unes eleccions lliures, és, com Kim Jong-Un, la filla d'un dictador, Park Chung-Hee. Aquest havia combatut a la guerra de Corea contra els exèrcits del fundador de la dinastia del nord Kim Il Sung i el 1961 va perpetrar un cop d'estat justificant-se precisament amb l'amenaça de la invasió comunista. Park va governar amb mà de ferro el sud durant gairebé vint anys, tot i que sotmetent-se a l'escrutini de les urnes en processos de dubtosa transparència, fins que el 1979 va ser assassinat. Amb aquests antecedents, els protagonistes no semblen els més idonis per calmar les aigües, de fet representen els hereus directes dels clans que van promoure la divisió i la lluita fratricida durant tot el segle XX.

I aquesta sí que és una diferència respecte als escenaris anteriors que podria desembocar, malgrat la calma amb què s'ho prenen els sud-coreans, en el pitjor. Perquè no és forassenyat pensar que tant Kim Jong-Un com Park Geun-Hye tinguin la temptació d'aprofitar les febleses de l'altre per tancar un plet obert des de fa generacions. Encara que la supremacia del sud, aixoplugada per una intervenció militar directa dels Estats Units, pogués fer pensar que una agressió nord-coreana seria repel·lida amb contundència, la mera possibilitat que esclatés un conflicte greu a l'Extrem Orient, en la desena economia del planeta, amb la sempre imprevisible reacció de la República Popular Xinesa (tradicional aliada de Pyongyang) i amb uns EUA empantanegats a l'Afganistan i amb l'amenaça de l'Iran, podria obrir una seqüència devastadora per a la humanitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.