L'espanyolisme en un vaixell d'exiliats
Entre els refugiats espanyols, gens de tolerància i cap mostra de comprensió per Catalunya
Dels vaixells que van traslladar refugiats republicans cap a Amèrica es parla molt del Mexique, que va fer el viatge el 1937 amb 456 vailets desemparats que ara es recorden com els Nens de Morelia, perquè van anar a parar en aquesta ciutat, a l'oest de Mèxic. Cal dir que també hi viatjava el Barça: era el començament d'aquella gira que va salvar la vida a la institució.
El primer que va venir, quan ja la guerra era perduda, va ser el Sinaia, també molt esmentat. La seva arribada a Veracruz, el 13 de juny del 1939, i l'apoteòsica rebuda que se li va fer, marquen simbòlicament el començament de l'exili republicà a Mèxic, que cap a l'any 1949 sumava ja unes 50.000 persones: més que a tots els altres països d'Amèrica plegats. També es va fer molt enrenou amb el Vita, que va salpar abans cap a Mèxic amb joies i béns que eren custodiats pel Banc d'Espanya i que van servir a Indalecio Prieto per ajudar els refugiats i per viure força bé. També s'ha fet enrenou recordant el Winnipeg. Aquest no va venir a Mèxic, sinó que, contractat per Pablo Neruda, va dur només mig miler de refugiats a Xile. Potser destaca perquè va ser l'únic contingent de refugiats que va anar-hi a parar.
En canvi, del ‘Nyassa', un vaixell portuguès que va ser contractat per fer tres viatges fins al port de Veracruz, se'n parla molt poc, malgrat que potser no n'hi va haver cap altre que portés en total tanta gent cap a Mèxic. Podria calcular-se que la suma va ser d'unes 8.000 persones. Primer va sortir de Lisboa, a començaments de febrer del 1942. De Veracruz tornà a Casablanca i recollí un altre contingent als finals del mes d'abril, el qual arribà a Mèxic el 22 de maig, justament el dia que aquest país declarà la guerra als règims totalitaris. Per mi aquest és el més important, perquè hi arribà la meva mare quan a mi em faltaven només tres mesos per néixer. El tercer va repetir l'operació. Poc després d'haver començat la tercera tramesa es va produir l'incident al qual em vull referir i que, cada vegada que hi penso, no deixa de regirar-me els budells.
Com a resultat de la mala vida que havien passat, quan feia tot just una setmana que navegaven cap a la llibertat, hi va haver una nena d'uns sis mesos que ja no va seguir. No és difícil imaginar l'estat d'ànim dels pares. Per la solemne cerimònia de llençar-la al mar, la dona va regirar el seu bagatge de misèria i amb l'ajuda d'una altra viatgera, catalana igual que ella, va engiponar una senyera per cobrir el cos inert de la petita abans de llançar-la al mar.
Doncs va ser el cas que altres passatgers, suposadament demòcrates i antifeixistes igual que el matrimoni desolat, van muntar un gran sidral indignats per la presència d'aquelles quatre barres improvisades. Poc faltà perquè els més ardits irrompessin a la cerimònia tot cridant: “¡Santiago y cierra España!” Potser ho haurien fet si un grup de ferms catalans no els haguessin plantat cara amb posat de cridar: “Sant Jordi, desperta ferro!”
Aquesta és una veritat que vaig poder copsar entre la immensa majoria dels refugiats espanyols: gens tolerància i cap mostra de comprensió per Catalunya; molt menys, no cal dir-ho, solidaritat per defensar la seva cultura i la seva llengua. En aquest sentit, el franquisme ja els anava bé.
