Opinió

anàlisi

La confiança

La gran majoria de les iniciatives econòmiques tenen un horitzó temporal de futur. Les inversions d'avui es justifiquen per unes expectatives de negoci, com també passa amb la creació d'empreses. La confiança en un retorn és el que justifica l'assumpció de la part del risc que comporta tota acció econòmica. Ningú no exposa els seus diners, ni el seu patrimoni, sense tenir una mínima confiança en les previsions. És per això que la seguretat jurídica és un element bàsic de tota nació que prospera, perquè impedeix l'arbitrarietat. Cap país del món que sigui seriós i vulgui continuar sent-ho no es permet la possibilitat de canviar les regles amb efectes retroactius, perquè trenca el principi bàsic de qualsevol iniciativa presa, que és la confiança. I tots plegats hem de tenir molt clar que per a la sortida de la crisi, entre altres ingredients imprescindibles, n'hi ha dos de bàsics: la confiança i l'optimisme. Mentre aquests dos estiguin en els nivells que estan en aquest moment en la societat, per més indicadors o “brots verds” que ens diguin que veuen, la sortida d'aquesta crisi infernal és una quimera.

En les intervencions de molts tertulians i de força polítics, bàsicament de partits de l'oposició, atribueixen la caiguda de l'activitat econòmica a la manca de crèdit i a l'austeritat excessiva. És un clam com el de molts empresaris i autònoms. I realment, una economia sense la circulació del crèdit, s'atura. Per tant, l'observació em sembla correcta, el que ja no m'ho sembla tant és la crítica generalitzada que es fa a la banca com a culpable exclusiu d'aquest tancament. Per justificar la mala gestió en la concessió dels crèdits, un alt executiu de Catalunya Caixa es va defensar dient que havien concedit crèdits als que quedaven exclosos del crèdit.

I ho deia com una mena de defensa moral a l'altíssim nivell de morositat de la seva entitat, que poc temps després la va portar a la fallida i a la desaparició. Confondre una empresa amb una ONG em sembla un error monumental que només porta al desastre. A les empreses els hem d'exigir una responsabilitat social, només faltaria!, però també els hem d'exigir que els gestor facin bé la seva feina, i fer-la bé també vol dir fer-la amb prudència i rigor professional, especialment si es tracta d'una entitat financera la fallida de la qual té uns efectes col·laterals molt importants.

El debat social actual està massa contaminat per la gran bacanal d'una gran majoria dels gestors i òrgans de decisió posats políticament a les caixes que ha suposat sous, dietes i prebendes de tota mena d'escàndol i desitjo, pel bé de tots, que la justícia sigui inclement. Però aquests arbres, per més abundants que siguin, no ens poden privar de veure el bosc de la mala gestió i de les estratègies errònies. Crec sincerament que fins i tot amb uns gestors amb sous correctes, amb les mateixes polítiques, la fallida del sistema era inevitable. I és aquest punt el que avui m'agradaria ressaltar, perquè entenc que té molta rellevància de cara al futur. Així doncs, que ningú no s'enganyi, l'exigència de les entitats financeres a l'hora de concedir crèdits, ja és i serà més severa perquè com que els préstecs s'han de tornar en un futur i la capacitat de retorn d'un crèdit és fonamental, la confiança i la seguretat jurídica són bàsics.

Iniciatives legislatives per expropiar pisos, com la de la Junta d'Andalusia, o les demandes d'alguns col·lectius socials i partits polítics d'aplicar efectes retroactiu en la nova llei hipotecària que s'està tramitant en aquests moments poden tenir acollida social, però no ens enganyem, tenen efectes econòmics negatius perquè destrueixen la confiança i originen més restricció del crèdit, que és com dir possibilitats de represa econòmica futura.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.