Viure sense tu
Somni etern
La fortalesa d'una cuina com la dels Roca és tot menys efímera
No voldríem que s'acabés mai el somni dels germans Roca. Un somni compartit des de l'emoció sincera, allunyada d'artificis embafadors. Amb admiració i respecte purs, davant dels gegants dels fogons. Poques notícies com la que han protagonitzat aquesta setmana ens han donat la dosi d'eufòria que necessitem els catalans per aixecar el cap. Massa acotat que el tenim amb aquesta angoixa de dèficits, aturs i traves constants. Fins i tot amb el menysteniment cap a la nostra llengua d'empreses que s'alimenten d'aquest mercat.
La tria del restaurant El Celler de Can Roca de Girona com el millor del món, segons la revista Restaurant Magazine, ha estat d'un impacte emocional, potser fins i tot per damunt del de la tercera estrella Michelin. Vivim enquadrats en les llistes i els rànquings, i és clar que El Celler de Can Roca no necessita que l'editor d'una revista, o d'una guia, pontifiqui que és el millor, perquè fa molts anys que el Joan, el Josep i el Jordi fan la millor cuina del país, i del món. La serenitat, visió i saviesa dels germans Roca els fa dir que això és efímer, i que cal aprofitar-ho en benefici de la cuina, de la gastronomia catalana, en benefici de Catalunya.
La fortalesa d'una cuina heretada, aprofundida, reinventada, com la dels Roca, és tot menys efímera. De fet l'emoció que s'experimenta davant d'un dels seus plats és instantània, desapareix al menjar, però al mateix temps es queda clavada en el gust, en la memòria personal. Encara se'm remou la consciència de la primera vegada que hi vaig anar. Aquesta habilitat de remoure un intangible com l'emoció, el paisatge, el gust, el sentiment a taula, a la copa, i construir un menú, una experiència sensorial única, que alhora es multiplica gràcies als reconeixements, estrelles, premis, i difusió arreu del món. I fet des del llegat dels pares, de la cuina de la mare, que segueix treballant com el primer dia. Orígens i futur, talent, esforç i persistència. Potser caldria desitjar que aquesta excel·lència s'estengués cap a la cuina del dia dia. Però deixem-ho estar. Celebrem el ceptre.
Necessitem notícies positives com la
d'El Celler que ens permetin recordar que aquesta és una terra que dóna genis.
