La mala llet de Síria

Ni pa, ni aigua ni molt menys la llet fresca que dóna nom a Alep, la segona ciutat de Síria. Aviat no hi quedarà res ni ningú, en aquest país d'on han fugit més d'un milió i mig de persones i uns centenars de milers més hi han perdut la vida, el nombre exacte està per determinar. Veient la poca voluntat de solucionar-ho d'allò que se'n diu la comunitat internacional–els EUA, Rússia i la UE–, em ve al cap una petita reflexió. Alep, en àrab halab, vol dir llet fresca, ho vaig saber després de llegir-me els dietaris del pare Bonaventura Ubach per escriure l'Arqueòleg. Ubach va arribar a la capital comercial de Síria ara fa noranta anys i el que va veure és tan diferent del que ens arriba cada dia d'aquelles ciutats que ara no se'n sabria avenir. I més encara quan, segons la Bíblia, el paradís terrenal és en aquest punt. Alep neix entre el riu Eufrates i no gaire lluny del Tigris, a mig camí de Bàssora i Bagdad, indrets que fa anys també eren paradisíacs i més propis dels escenaris de Les mil i una nits que no pas del rastre desolador de les guerres que s'hi lliuren. Gràcies a una casualitat, a Alep el pare Ubach va entendre una mica més la llengua i la cultura àrabs. Cada matí, sota la finestra de la seva cambra, hi havia un pidolaire cec que taral·lejava una cançó. Ubach va preguntar al seu amfitrió, l'arquebisbe Tappuni, per aquell captaire. “Li diuen al-bassir”, va respondre l'arquebisbe. Ubach es va sorprendre perquè al-bassir vol dir el que hi veu. “Precisament per això, en àrab, –li va explicar Tappuni– quan es pateix alguna desgràcia o es té alguna malaltia, es fan servir paraules que fan referència just al contrari del que significa. Hi ha una creença que diu que potser així aquestes desgràcies desapareixeran.” És igual que la paraula caravana, en àrab qafila, que vol dir la que torna. Perquè aquest és el desig dels familiars i amics dels que van en aquesta caravana, que volen que tornin com més aviat millor. Tant de bo que repetim molt el nom d'Alep, la llet fresca, no només perquè n'hi torni a haver i en abundància, com abans, sinó perquè serà senyal que la vida ha tornat a recuperar el pols i les aigües del riu Eufrates ja no baixaran tenyides de sang. Tot és qüestió de voluntat.