Sortir del bucle

La bona notícia és que actors internacionals molt poderosos comencen a tenir la certesa que Catalunya esdevindrà independent, ja que interpreten que la majoria ciutadana que dóna suport al projecte és aclaparadora. També cal valorar positivament que algunes cancelleries occidentals vegin de molt mal ull que el govern espanyol estigui disposat a impedir per tots els mitjans l'expressió de la voluntat democràtica del poble de Catalunya, encara que això darrer tingui un punt inquietant perquè significa que són conscients de la capacitat espanyola per reprimir de forma bàrbara un gest secessionista pacífic. Un increment de la tensió propiciada per una reacció desproporcionada de l'Estat es troba més enllà del que es pot permetre la Unió Europea i l'equilibri de poders a l'Europa Occidental. En aquesta línia, reflex d'aquestes conclusions (i també d'aquests temors) es poden situar les declaracions de la setmana passada del primer ministre britànic, David Cameron, davant un Rajoy desconcertat i amb cara de pomes agres. Etzibar al president del govern espanyol en presència de tots els periodistes que no es poden ignorar “els temes de nacionalitat, independència i identitat” i que cal “permetre a la gent decidir” és un reflex gens subtil de la incomprensió que genera la posició espanyola, a banda d'una humiliació de la política exterior que García-Margallo ha intentat desplegar per silenciar el cas català.

L'optimisme que es pot extraure dels darrers moviments en l'escaquer internacional contrasta, però, amb la preocupant manca de direcció política que s'expressa a l'interior. Tenim majoria social (una “majoria mobilitzada”, com diria el professor de dret constitucional de Yale, Bruce Ackerman) tenim un reguitzell de complicitats a fora, però encara cal embastar l'estat major.

El President Mas compareix per dibuixar un full de ruta amb el qual recuperar la iniciativa i tot el que exposa denota que navega sense rumb, o almenys expressa una total manca d'orientació pel que fa a la qüestió central d'aquest mandat: la sobirania. Si es vol presentar de forma creïble que anem cap a un nou estat, quin sentit té assegurar que no hi haurà eleccions fins al 2016? Per què es pretén transmetre una situació de normalitat cenyida a la gestió quotidiana si el gest que s'hauria de preparar és excepcional? És que l'aparició d'un nou subjecte polític no és un fenomen suficientment rellevant per fer un crida a uns nous comicis parlamentaris? És que els estats que s'independitzen no convoquen, en un termini breu, eleccions constituents que han de perfilar les estructures sobre les quals es fundarà el poder que acaba d'afirmar-se? I en un altre sentit, si es descarten les anomenades eleccions plebiscitàries un cop es confirmi que el govern espanyol no pensa autoritzar una consulta, quina altra via de legitimitat resta per exhibir davant una comunitat internacional que, sortosament i com veiem, cada cop sembla més comprensiva amb la nostra causa? També recordo que el mandat de la manifestació de la Diada no era una consulta sinó fer la independència, un objectiu certament inassolible si qui es presenta com a dipositari d'aquella voluntat descarta l'únic mitjà que hi ha per aconseguir-lo, la declaració unilateral posterior a unes eleccions lliures, quan l'aparell de l'Estat avorti el referèndum. Tampoc no resulta massa encoratjador que siguin les veus dins de la federació governant les primeres a anunciar fórmules d'autolimitació, com succeeix amb la imposició d'exigències d'hipermajories per arribar a la independència que no s'han demanat en cap procés de secessió ni en el passat ni en el present. De l'acord d'Edimburg de la tardor del 2012, signat entre Àlex Salmond i David Cameron, sobre les condicions per celebrar un referèndum sobre la independència d'Escòcia, per exemple, no es desprèn l'exigència de cap majoria qualificada per admetre la victòria del “sí”.

Com ja he expressat en diverses ocasions en aquestes pàgines, el vici originari que explica com la majoria del Parlament avança a empentes i rodolons en el suposat procés cap a l'estat propi es fonamenta en què aquells designats per liderar-lo, començant pel president, no hi han confiat mai. Si veritablement es vol fer una cosa, no s'invoquen eufemismes, ni el propi agent que diu defensar la causa es posa obstacles addicionals per justificar la seva inacció. Els dubtes i les ambigüitats d'ara revelen amb massa cruesa que el viratge de Mas cap al sobiranisme després de la manifestació de la Diada (fins aleshores no oblidem que es limitava a defensar el pacte fiscal) fou instrumental per retenir el suport d'una majoria social que l'havia desbordat en els seus plantejaments. Aleshores Mas encara va esquivar l'escomesa i va poder guanyar unes eleccions. Ara CiU pagarà molt més cara la paràlisi i l'absència de concrecions en el camí cap a la llibertat nacional. Passar el 2014 sense resultats serà letal per a la federació si és que la descomposició interna no ha començat abans. Que els partits del vell ordre corrin el risc de volatilitzar-se amb l'adveniment del nou ordre no és problema del nou ordre sinó dels vells partits i d'haver teixit la xarxa que integra el seu poder en el règim que es vol superar. O s'accepten aquesta mena de costos (no pas dels més elevats quan es tracta d'una secessió) o els catalans ens exposem a circular durant una llarga etapa per aquest bucle agònic entre l'extinció i la plenitud. Potser ben mirat és això el que ens proposem i això és el que votem, no sortir del bucle, fins i tot contra el sentit comú que vaticinen els poders internacionals que ens observen amb expectació.