‘La Riera' i la vida

Èxit rotund diumenge a la nit per a La Riera. 553.000 persones van seguir a TV3 l'episodi final de temporada: un 19,5% de quota de pantalla. És la demostració que val la pena apostar per una sèrie de qualitat (els guions, els actors i la realització), encara que els hàbits de consum del gènere de la ficció s'estiguin transformant tant que cada cop més els espectadors prefereixin veure sèries americanes descarregades per internet. No ens hem d'enganyar: la comparació entre les nostres telesèries de sobretaula amb Juego de tronos, Perdidos o The wire seria gairebé obscena. No tenen res a veure ni les possibilitats tècniques ni les capacitats artístiques i creatives de la ficció catalana amb les de la nord-americana. Però és que no es tracta d'això. Amb un clic a l'ordinador podem veure –i sense pagar, la majoria de vegades– les millors apostes de ficció de les grans cadenes anglosaxones: HBO, FOX, Showtime o la mateixa BBC són algunes de les marques que estan triomfant en l'era global del consum de sèries per internet. Però no és d'això que volia parlar. Encara que a Catalunya no hem de renunciar a fer la competència a les millors sèries del món en atreviment i creativitat, tampoc no hem d'oblidar la telenovel·la (encara que fins i tot el nom fa pudor de resclosit). Curiosament són les televisions públiques les que van apostar per aquest gènere d'entreteniment –i l'han mantingut–, aparentment menor, però que exerceix múltiples funcions de cohesió social i nacional. Segurament no hi ha un millor catàleg de l'evolució dels usos i costums del Regne Unit que els episodis d'Eastenders (Gent del barri) des de 1985 fins ara. O, a França, Plus belle la vie, que la televisió pública emet cada dia després de l'informatiu del vespre. Gràcies a Eastenders molts britànics han descobert l'evolució de la població immigrada en els últims 30 anys, o el canvi generacional de valors de la tradicionalista Gran Bretanya. A la sèrie francesa Plus belle la vie, aquesta mateixa setmana, un dels protagonistes ha perdut la feina a causa de la crisi.

A Catalunya, s'han fet sèries de gran nivell: des de La Granja, de 1989, fins a La Riera. Han servit per crear un star-system propi (la majoria dels grans actors actuals dels escenaris teatrals i del cinema de casa nostra s'han donat a conèixer gràcies a les sèries de televisió), per potenciar els nostres escriptors, des de Jaume Cabré fins a Benet i Jornet. I ara és també el planter dels nous talents de la nostra dramatúrgia. També ha exercit de cohesionador social. I nacional.

No tot ha sortit bé en els 30 anys d'història de TV3: ens costa fer programes musicals o concursos que tinguin èxit; no s'ha volgut entrar en el format de la telerealitat, malgrat que és un gènere estès a les graelles televisives de tot el món; molts programes d'humor i les sèries de gènere fantàstic no han funcionat... Però veient l'últim capítol de la temporada és fàcil entendre per què les telesèries han estat una excepció. Evidentment són importants els assassinats, les crisis matrimonials i les tensions dramàtiques entre els personatges. Però l'element crucial d'aquesta temporada és que tots els fills de can Riera s'han venut les accions del restaurant. Ja no queda ni un trosset del negoci en mans de la família. Els diners en mà han pogut més que l'aposta per l'empresa familiar. No se m'acut cap al·legoria millor per explicar què li ha passat a aquest país en els últims deu o quinze anys. Ni Santiago Rusiñol hauria afinat tant! Precisament, ser un reflex de la realitat del país –encara que ens dolgui– és el valor més gran que ens han aportat fins ara les telesèries de TV3.