Just al cor

Diuen que les ciutats tenen ànima, però en realitat són éssers bàsicament orgànics, tan orgànics com vostè i com jo. Per viure consumeixen quantitats ingents d'aigua i oxigen que metabolitzen i expel·leixen en forma d'aigües residuals, aire contaminat i muntanyes de residus que per higiene pròpia, com els gats, enterren o cremen en zones més o menys allunyades. Les ciutats no s'estan quietes sinó que s'estenen subtilment cap als terrenys pròxims, primer amb polígons i rotondes que a poc a poc van dotant d'articulacions, semàfors, carn, edificis, i vísceres urbanes que al final són indestriables de la resta del cos. A vegades les ciutats són caníbals, i les grans es mengen les del costat, però en altres ocasions empal·lideixen i es tornen anèmiques i van perdent població i alegria i els alcaldes es desesperen perquè sempre és difícil saber si el problema és hormonal o psicosomàtic.

Aquesta setmana a Lleida han tornat a enderrocar dos edificis més del centre històric. S'ha fet per prescripció municipal i sota estricte control urbanístic i sanitari, no com els enderrocs accidentals i imprevistos que han amputat darrerament el barri antic. Lleida té un problema amb el seu centre històric, abandonat pels propis lleidatans, que durant dècades han preferit zones corporals més ben tonificades i més ben dotades. Mentre els successius ajuntaments es concentraven en les noves zones de creixement i d'equipaments, el centre històric emmalaltia de forma crònica en mans, en molts casos, de petits especuladors d'estar per casa, incapaços d'invertir en reformes i nous habitatges i que preferien viure de lloguers barats. Ara, tard, després d'anys de cuidar l'aspecte extern, amb operacions estètiques com el bell i poc utilitzat palau de la Llotja, Lleida s'ha adonat per fi que el centre històric pateix d'arteriosclerosi i que cal cuidar-se més. Ja està bé que les ciutats es posin guapes, però no han d'oblidar que, si per casualitat tenen ànima, aquesta es troba just al cor.