Samaranch

Als grans països i a les grans ciutats els agrada adornar-se amb vistoses epopeies romàntiques, però un cop les mires de prop t'adones que són els cínics i els gestors grisos els que les han fet realment grans. Tothom recorda Kennedy clamant en una Europa dividida i fatigada que ell era un berlinès, però més desapercebut va passar Kissinger assegurant la supremacia del seu país derrocant democràcies allà a on feia falta. Discurs per un costat, sentit d'estat a l'altre.

Ara hi ha controvèrsia a Barcelona per la possibilitat de dedicar un carrer a Joan Antoni Samaranch, el qual va fer carrera política durant el franquisme i en democràcia va saber moure les obscures i cíniques clavegueres del COI a favor de Barcelona 92. Sense aquells Jocs, és molt possible que la capital del país no gaudís de l'alt grau d'internacionalització que té actualment. A Samaranch no se li recorden discursos d'èpica romàntica, llevat de la buida i carrinclona retòrica de l'olimpisme i la germanor esportiva, sinó la militància a Falange, la presidència de la Diputació franquista, i una agilitat atlètica per ressituar-se en democràcia i poder anunciar, amb alegria segurament sincera, que la guanyadora era la ville de Barcelona. No és fàcil. Hi ha animals polítics capaços de fer carrera en qualsevol atmosfera: gent hàbil que fa la sensació que, si la deixes caure en el Parlament britànic o en una plantació d'arròs d'una remota província xinesa, apareixerà al cap dels anys com a delegat al congrés del Partit Comunista Xinès o dels tories i conspirant per assolir una vicepresidència. Aquesta habilitat, quan és al servei d'un país o d'una ciutat, s'ha d'agrair i recompensar?

El debat sobre Samaranch, col·laborador falangista per a uns, hàbil benefactor barceloní per a d'altres, és un debat interessant aquests dies. Ara que molts catalans volem ser estat, estaria bé saber fins a quin punt acceptarem acríticament les impureses de les raons d'estat i dels seus hàbils executors quan ens beneficiïn.