Un museu sentimental

L'any 1903 les monges concepcionistes, bandejades de França per les lleis laiques, van ser acollides a la senyorial torre Barnés de Lloret, que havia estat llegada a l'Ajuntament perquè s'hi fes un hospital nou, però que es va preferir destinar a col·legi. Amb el temps, les monges van acabar comprant la finca, la qual ha estat reiteradament reformada per anar ampliant el centre docent d'acord amb les noves necessitats pedagògiques. Fins i tot algunes de les noves monges han acabat anant a viure en un pis del barri de Molí i al centre antic tan sols hi romanen les religioses més grans. Tots els espais han estat habilitats per a la docència. Només les golfes, que no reuneixen les condicions requerides, han quedat intactes i és el reducte que han aprofitat algunes monges, amb sor Glòria al davant, per exposar-hi tot allò que dóna testimoni d'aquest llarg segle transcorregut: mobiliari d'abans, màquines diverses de tota mena, des de les primeres de mecanografiar fins als ordinadors ja obsolets, ràdios, llibres i quaderns d'escolaritat, nines vestides cadascuna amb els diversos uniformes utilitzats per les noies o amb els diferents hàbits de les monges segons les èpoques, instruments de música, treballs manuals, labors, figures de pessebre, restes de vaixelles i objectes personals d'algunes famílies, records d'exalumnes, retallables, teatrets, plafons didàctics, col·leccions de cromos, d'estampes, fotografies antigues, impresos variats, programes d'efemèrides locals o de la congregació, revistes (alguna que potser no existeix enlloc més, com ara un exemplar de Sindical de 1906), postals i estampetes, devocionaris, llibres antics, i una secció de caràcter litúrgic, amb casulles, albes, capes, pendons, imatges i elements que ara ja no es fan servir en les diverses celebracions eucarístiques. No cal dir que moltes de les peces tenen l'escalf evocador dels seus antics posseïdors, des d'algun recordatori de la professió religiosa d'alguna de les monges o de la comunió d'alumnes fins a la lletra identificable perpetuada en alguna postal, en algun quadern o en algun tableau d'honneur, des de la delicadesa d'algunes estampetes amb una fina orla dentellada com si fos feta de puntes, fins a gravats antics i un piló de coses sobre les quals el temps s'ha aturat. No queda un pam quadrat sense omplir. Això ja vol dir que l'exposició està lluny dels paràmetres conceptuals de la museística actual, però és evident que el desig de les promotores és, només, retre-hi una mena de culte íntim i, de tant en tant, deixar-hi entrar a qui sàpiga entendre i apreciar el contingut, amè i divers.