Un gran narrador cinematogràfic
dels Estats units
A la cambra de King Vidor
El gran King Vidor és aquest que, dels anys vint als quaranta del segle passat, va reflectir la potència i les contradiccions dels EUA
Durant les tres últimes edicions del festival de Sant Sebastià, m'he allotjat en un hotel amb una decoració cinematogràfica: cada habitació està dedicada a un director (de directora em sembla que només hi ha Pilar Miró...) a un actor o una actriu més o menys relacionats amb el festival per haver-hi fet estada. El primer cop em va tocar Nicholas Ray i em va semblar bé: una gran fotografia seva de quan ell era vell, amb el pegat a l'ull, no era una visió gaire reconfortant, però el director de Johnny Guitar sempre em mereixerà estima. La segona vegada vaig ocupar l'habitació en honor de Bette Davis i em va agradar molt que fos així, malgrat que la imatge principal de l'actriu, damunt la capçalera del llit, es correspon a quan, l'any 1989, li van concedir el premi Donostia: estava molt malalta, era un envà de canyes i va morir a París una setmana després; a la foto, però, se la veu fumant, cosa que em feia recordar com, a la roda de premsa, va fer una exhibició de les possibilitats dramàtiques i glamuroses d'una cigarreta. Va ser la seva última gran actuació. A la tercera em van reservar la cambra dedicada a King Vidor i vaig sentir que no podia ser d'una altra manera.
Vaig entrar a l'habitació i vaig trobar-me davant d'una fotografia del director realitzada l'any 1971 a Sant Sebastià quan va ser-hi com a president del jurat del festival, que, a més, va dedicar-li una àmplia retrospectiva. El cineasta nord-americà aleshores tenia 77 anys, però a la foto hi apareix com un vell prou atractiu i elegant que du una americana blanca. Però quan vaig sentir que m'havia de tocar King Vidor és quan vaig veure Audrey Hepburn i Mel Ferrer en la reproducció d'una foto fixa del rodatge de Guerra i pau: és el moment en què Natasha Rostova i Andrei Bolkonski, ferit de mort a la batalla de Borodino, es retroben perquè ell pugui morir en pau i ella viure en pau curant la ferida que va obrir-se quan la noia va enamorar-se d'un altre. Ho vaig identificar per la meva lectura recent de la novel·la de Tolstoi i vaig recordar haver escrit que Vidor va fer-ne una adaptació una mica encarcarada. Em va semblar clar que estava en aquella cambra perquè King Vidor havia dirigit Guerra i pau i havia de tornar a veure la pel·lícula.
Així és que, passades unes setmanes, he tornat a veure els 200 minuts de la versió cinematogràfica de Guerra i pau que King Vidor va rodar l'any 1956 a Itàlia amb una superproducció de Carlo Ponti i Dino de Laurentis per a la Paramount: un gran pressupost amb milers d'extres per aconseguir un rotund fracàs a la taquilla. Tant se val. Retiro que sigui encarcarada: hi ha una certa fluïdesa narrativa dins de l'extensa durada, a banda del fet que el relat fílmic tergiversa tant com vol el sentit de la construcció narrativa de la novel·la; les escenes relatives a les batalles, però sobretot les de la retirada de l'exèrcit napoleònic, tenen prou força; l'esplèndida fotografia de Jack Cardiff dóna vida a les imatges sense la pesantor polsegosa de tants films d'època. Tanmateix, no hi ha la volada de l'esperit de la novel·la. No hi ha la profunditat humanista de Tolstoi i, en canvi, es decanta al final cap al sermó religiós. S'imposa per moments el drama romàntic en detriment de la complexitat de l'experiència humana i de com aquesta està atrapada en l'esdevenir històric i a la vegada el transcendeix. Tampoc se sent l'apertura còsmica que experimenten alguns personatges: només cal tenir present la recreació tan poc inspirada del cèlebre moment en què el príncep Andrei, ferit al cap a la batalla d'Austerlitz, descobreix el cel alt, amb núvols que passen dolçament.
A Guerra i Pau, King Vidor no és només lluny de Tolstoi, sinó també del millor d'ell mateix. He tornat a adonar-me de la força d'aquest cineasta nord-americà preparant una classe per la qual he revist imatges de diversos films seus, com ara de The Crowd (Y el mundo marcha), film del 1928 que, a propòsit d'un oficinista que encarna el fracàs de l'home comú que s'ha cregut el somni americà, du dins seu la intuïció del crac del 29, però també d'altres crisis econòmiques, de manera que es fa actualísssim; d'Hallelujah (1929), en què es fa present el sofriment dels negres a les plantacions de cotó; de Our Daily Bread (El pa nostre de cada dia, del 1934), amb la seva exaltació de la fraternitat en l'Amèrica rural i la seva immensa seqüència final en què s'aconsegueix transportar l'aigua fins als camps de blat; del western Duel in the sun (Duel al sol, 1946), amb Gregory Peck i Jennifer Jones matant-se i estimant-se en la culminació de la seva passió fatal; de The Fountainhead (El manantial, 1949), amb la fermesa individualista de l'arquitecte encarnat per Gary Cooper. El gran King Vidor és aquest que, dels anys vint als quaranta del segle passat, va reflectir la potència i les contradiccions dels EUA, de manera que en la seva filmografia hi conviuen (amb certa ambigüitat ideològica) la crítica a l'alienació en el món capitalista i la pèrdua de la humanitat en el món urbà; la vindicació conservadora del món rural lligat a l'esperit dels colons pioners; la consciència del racisme i de les desigualtats socials; la solidaritat i l'individualisme.
