Ahir com ‘Avui'

Dos apunts històrics que coincideixen aquesta setmana m'ajuden a imaginar quina direcció pot prendre en els propers anys el catalanisme i l'activisme cultural a favor de la nostra llengua. Curiosament, una amenaça semblant al franquisme reapareix en aquests moments, en forma de desafiament recentralitzador a Espanya o de globalització tecnològica i cultural arreu del món. La primera bona notícia de la setmana ha estat la digitalització de 700.000 pàgines del diari Avui publicades des del 1976 fins al 2011. La preservació d'aquest patrimoni periodístic –estem parlant del primer diari publicat en llengua catalana després de la dictadura– és important, però encara ho és més en moments com l'actual revisar què es deia a finals del franquisme sobre Catalunya. Això ho podem fer a través del web del Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l'Ajuntament de Girona. Els titulars, les notícies i les columnes d'opinió buscaven explicar el món des d'una òptica catalana. Però també pretenien construir un país, des del quasi-zero en què el va deixar el franquisme. L'esperit fundacional de l'Avui és el que ens cal en aquests moments. Es van crear moltes institucions que van ser un autèntic aixopluc d'artistes i creadors i, alhora, van servir per fer país. En el sentit més ampli. Era una consciència heretada del noucentisme i dels anys de la Mancomunitat de Prat de la Riba, però que des de la transició ens han servit per crear comunitat. Ara, en diríem la creació d'“estructures d'estat”. Abans era l'Enciclopèdia Catalana, eren l'Avui i El Punt i era també Òmnium Cultural. En aquests moments són TV3 i els mitjans de comunicació de masses en català. Però també la multitud d'iniciatives de contingut català a internet i la xarxa catalanista que es mou arreu del món i que s'ha visualitzat especialment en els últims Onzes de Setembre.

Una altra efemèride recent: els 50 anys de les declaracions d'Aureli Maria Escarré al diari Le Monde l'any 1963. L'aleshores abat de Montserrat va criticar el franquisme des d'una institució cristiana i des d'un punt de vista obertament catalanista en una entrevista que va obrir els ulls a l'opinió pública internacional. La dissidència al règim va sentir que algú respectat pel mateix franquisme s'atrevia a dir les coses clares: “El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix als principis bàsics del cristianisme.” Bufaven aires nous a l'Església després del Concili Vaticà II i el franquisme donava signes d'esgotament. L'oportunitat hi era, però el mèrit cal saber-lo reconèixer: el coratge del mateix abat Escarré i l'aposta de Le Monde per desemmascarar Franco van aconseguir marcar un gol a l'Espanya tancada en ella mateixa dels anys 60. Ahir, en un acte solemne al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya va fer un homenatge a Escarré i a Le Monde amb un especial record per al corresponsal de l'època del diari francès a Madrid, J. A. Novais. Els paral·lelismes entre l'any 1963 i l'actualitat van estar en boca de tothom que va intervenir en l'acte d'ahir perquè, precisament, en el moment històric que vivim ara és tan important, com aleshores, fer país i explicar-ho al món. Les condicions de la crisi actual ens semblen molt diferents; i la repressió franquista era duríssima comparada amb la subtilesa de la lluita actual entre els poders polítics de Madrid i Barcelona. Però ens uneixen, en el temps, la mateixa vocació de bastir una cultura de qualitat i la mateixa vocació europeista: el record de les declaracions de l'abat Escarré és mèrit de l'Associació de Periodistes Europeus de Catalunya. Com també és gràcies a molts catalans i la feina viral a través de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació internacionals que podrem explicar al món què passa de debò a Catalunya.