¿Com fem la pregunta?

Demà és el dia de la Constitució Espanyola i el millor homenatge que li podem fer és aprofitar tots els mecanismes legals a l'abast per blindar la consulta sobre el dret a decidir. L'article 150.2 de la Constitució permet instar el govern espanyol a traspassar la competència a la Generalitat per fer una consulta. De moment, però, la petició al Congrés s'endarrereix fins que no hi hagi una pregunta consensuada, que vol dir també que hi hagi un consens en la metodologia (l'opció més àgil per complir els terminis reivindicats per la Via Catalana és una resolució del Parlament). Però també s'endarrereix perquè de moment no hi ha cohesió en la pregunta. ERC és qui més ha defensat que ha de ser clara, directa i binària i que parli clar sobre un estat independent.

I com ha de ser la pregunta, doncs? Si volem defensar tant els partidaris de tenir un estat com els que no, la formulació de la pregunta ha de ser directa i clara, ha de permetre respondre sense dubtes amb un sí o amb un no, i, per tant, s'ha d'entendre clarament allò que es demana als ciutadans. No seria una pregunta unipersonal la següent: “¿Catalunya ha de ser un estat independent?”, ni prou vinculant aquesta segona: “¿Creu que Catalunya ha de ser un estat independent?” La primera pregunta no s'adreça directament al consultant. La segona és directa i unipersonal, però l'acte de creure és un acte només d'opinió i no un acte clar i definit de voluntat. Per tant, la pregunta podria ser “¿Vol que Catalunya sigui un estat independent?” La pregunta inicial és una oració formada per un verb principal, molt important, com és el voler, seguida d'una oració que fa de complement directe del verb voler: és equivalent a dir “¿Vol això?”. I dins d'aquesta oració hi ha un verb en subjuntiu (sigui), un verb necessari en la línia del futur. “Que sigui” vol dir que “encara no és”, però que “volem, o no, que es converteixi en un estat independent”.

Ara que sembla clara l'estructura de la pregunta, també ens hauríem de demanar si el tractament personal és el més adequat. El tractament de tu, “¿Vols que Catalunya sigui un estat independent?”, és un tractament directe, probablement adequat per a la gent més jove, però no tothom està d'acord que sigui el més apropiat com a tractament general per a totes les franges d'edat. D'altra banda, el tractament de vós, “¿Voleu que Catalunya sigui un estat independent?”, té l'inconvenient que es pot interpretar com si fos un “vosaltres”, i en preguntes tan importants com les d'un referèndum no hi poden haver falses interpretacions, malgrat que la papereta de la pregunta no podria comportar cap mena d'equívoc. El tractament de vós pot ser inapropiat perquè no seria gaire representatiu tampoc de totes les edats.

Finalment, el tractament de vostè, “¿Vol que Catalunya sigui un estat independent?”, és un tractament de caràcter general, que ja es fa servir en l'estadística oficial catalana i que, malgrat que no és gaire familiar per als més joves, és un tractament prou convencional perquè també s'hi puguin sentir més o menys còmodes. Demà, 6 de desembre, i com a homenatge a la Carta magna espanyola, ens mirarem la via de l'article 150.2 i cridarem ¡Via fora!, perquè si sabem el com també sabrem el quan, ara que ho tenim a mig fer i estem més convençuts que mai que arribarem a Ítaca. ¡Fem-ne via!