La columna
Puig Antich
Les idees que defensava no eren matèria de facècia ni d'elucubració subtil
Abans-d'ahir, a Madrid, al Centre Cultural Blanquerna de la Generalitat de Catalunya, va tenir lloc un acte d'Amesde –ço és: memòria democràtica i social– sobre Salvador Puig Antich. Va exercir de ponent principal Francesc Escribano, de qui admiro l'estil i el rigor, sense estridències. No era fàcil escriure, amb tan bona lletra, el relat sobre la víctima de la injustícia franquista d'aquell 2 de març d'ara fa quaranta anys. L'acusaven, formalment, d'haver matat un policia. Però l'acusaven, a més, de ser militant del MIL: és a dir, d'anarquista en combat. Sobre Puig Antich crec que hem de llegir el llibre del col·lectiu Carlota Tolosa, estimulat tothora per l'enyorat Ramon Barnils, company estricte, durant molts anys, als jesuïtes de Sarrià. Com també recomano la novel·la de Lídia Falcón, Ejecución sumaria, que reconstrueix l'espai històric barceloní d'aquell 1974, que va resultar tan fastigosament enriquidor per als prohoms de les VIP de la burgesia i dels franquistes assimilats, poc abans de la mort de Franco. Dissenteixo de la dirigent feminista pel que fa a la versió hiperbòlicament idealitzada del PSUC, partit al qual jo militava (i en el qual encara cotitzo), que vèiem amb ulls tan diferents i tan poc exemplars els que no vivíem a la Barcelona estricta i sí a les menys ensopides i menys estantisses perifèries. Acaba d'aparèixer un llibre suggeridor, goso dir que, ara i avui, imprescindible ja, editat a Angle Editorial pel periodista Jordi Panyella. Revisa els fets d'un cas oficialment tancat... però tan mal tancat que ressuscitarà per convertir-se en una acusació sobre la perversitat de les actuacions judicials i de les decisions polítiques sobre Puig Antich, una figura, per cert, que a mi em fa caure la cara de vergonya, malgrat els articles que va publicar, tres anys més tard, la revista Arreu, en la qual jo treballava. Tot i el que deia el dirigent del PSUC Antoni Gutiérrez, Guti, el Partit (amb majúscula) no va portar-se bé –assumeixo la meva part de culpa, sense pal·liatius– en aquella hora. Hora, per cert, en què naixia Por Favor, revista crítica contra allò que a Madrid anomenen el tardofranquismo. La vida de Puig Antich, i les idees que ell defensava –i que molts no compartíem–, no era, en cap cas, però, matèria de facècia ni d'elucubració subtil.
