Espanya sempre ha estat al capdavant de l'exploració espacial. Quan el 1982 els nord-americans van llançar ET, l'extraterrestre, la resposta dels espanyols va ser: El ETE y el OTO, dels siderals germans Calatrava. No es poden entendre les declaracions de Margallo (“Una Catalunya independent vagaria per l'espai exclosa de la UE pels segles dels segles”) sense aquest document clau en la formació d'un representant de mons exteriors. De fet, la vida de Margallo està lligada a l'infinit. Surt a la llum solar el 1944 i, mira, al mateix temps Islàndia salta a l'hiperespai en posar fi a la seva relació amb Dinamarca. Abans, el seu besavi (guerra del Margallo, 1893-1894) i el seu oncle-avi (Batalla d'Annual, 1921) van veure com els rifenys del Marroc s'enlairaven del colonialisme espanyol. El ministre és un prestigiós científic de l'èter. Per això des de Copèrnic ningú havia demostrat aquest fet revolucionari: la catalanitat de l'Univers. Som universals, som centre, però sempre se'ns ha condemnat com si fóssim un Galileu que ven telescopis trucats. El model cosmològic de Margallo reafirma la nostra tradició universalista. Sens dubte s'ha inspirat en Frederic Pujulà, introductor i difusor d'una llengua universal com l'esperanto, i escriptor de la primera novel·la de ciència-ficció en català (Homes artificials, 1912). Mireu a l'espai: “Aquí el Sol lluu per a tothom, perquè ens sentim germans, fills del mateix món, homes formats de la mateixa substància, catalans fills de Catalunya, no ja descendents de tal o qual nissaga, sinó descendents i fills de les nostres pròpies obres, dels nostres propis actes, de la nostra pròpia i digna manera d'ésser que ens qualifica i ens dóna un lloc en la gran Assemblea Internacional. Per això som fills del Món, fills de Catalunya i fills de nosaltres mateixos.” Velocitat de creuer. Ens dirigim al planeta Margalló, terra de les famoses palmeres i pàtria del gran astrònom Margallo. Amb les fulles dels margallons fa escombres per escombrar la pols còsmica. Se'l veu feliç. Com nosaltres.