LA GALERIA
Refugi de paper
La Mercè ens hi posa el marc i la miranda adients amb el gran ofici que ja va ensenyar amb ‘Germans quasi bessons'
El seguiment de tots els passos que exigeix l'ètica política occidental fa que això que anomenem procés, tema, dret a decidir o referèndum català, resulti –i que no se m'ofengui ningú– un pèl cançoner, pesadet. Ja sabem que no hi ha més remei: a Europa no és permès d'oblidar cap baula de la garlanda que ens ha de guiar a la pràctica democràtica més elemental; que ningú no pogués dir que ens hem precipitat o que hem estat uns barroers apressats. No. I esperem que tanta paciència sobreïxi a la pestilent cantarella dels crits contraris a la cerimònia civil per excel·lència a Occident: l'exercici del vot. Aquesta invasió de l'espai públic per molts mitjans que posen tanta megafonia com distorsió al futur polític de Catalunya, només podia empitjorar d'una manera: amb la irrupció de les eleccions europees.
Llavors és quan el ciutadà, si més no el que es considera prou informat, només pot escapar-se del tol·le-tol·le fugint en direcció contrària: cap a la cambra, que no cal que sigui lírica; posem que cap a la privacitat arrecerada per l'espès canyer de les pàgines d'un llibre. Als que es decideixin els recomano una seductora novel·la recent, un aplec de microcosmos personals, propers, és a dir universals; pensava fer-ho després que, a través de la fascinant lectura, hagi pogut acompanyar dues germanes que podrien ser les nostres, que practiquen un hipnòtic cos a cos que no ens deixa tocar a terra, i que habiten una de les infinites illes de Robinson que tenim al voltant i només cal saber veure. Un dia, abans de llegir L'afer marsellès, vaig demanar-li a la Mercè Cuartiella –filla de Barcelona, mare de figuerencs i que posa Marsella al títol– si havia teixit l'argument sobre..., i em va dir que no. Certament la peripècia de la novel·la té bambolines urbanes, però, a la manera d'aquells relats antics que ens embarcaven en un viatge cap enlloc, o ens invitaven a una illa sense cartografiar, allò que de L'afer marsellès ens agafa pel nas no és l'escenari ni l'agredolça peripècia: és la punta de coixí, el punt de creu o el ganxet que amb el fil de les paraules i el model de les relacions humanes van teixint les dues ja no tant noies, mogudes unes vegades pel desig exprés i d'altres perquè cauen a l'inevitable tobogan dels imponderables. La Mercè ens hi posa el marc i la miranda adients amb el gran ofici que, més moderada, ja ens va ensenyar fa un temps amb Germans quasi bessons.
