La I República

No és una curiosa coincidència que, just en l'any del tricentenari de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals, comenci a regnar a Espanya un monarca amb un nom tan poc apropiat com el de Felip VI? La cosa té la seva conya, a més, perquè la sobtada abdicació del pare de la criatura ha tingut lloc –ai quina casualitat!– quan l'aposta independentista del Principat està més que madura, cosa que ens ha portat a remembrar durant aquests dies –com mai fins ara– aquella efímera República Catalana que Francesc Macià va proclamar el 14 d'abril del 1931. Però la iniciativa de l'Avi no va ser ni única ni pionera. Per buscar la proclamació de la primera república catalana hem d'anar enrere en el temps, fins a un 7 de juny (tal dia com abans-d'ahir) del 1640, quan la tensió social existent arreu de Catalunya pels excessos dels soldats de Felip IV va esclatar a Barcelona. Aquell dia, centenars de pagesos van protagonitzar una revolta que va culminar amb la mort del virrei i que va significar un camí sense retorn en la relació entre les institucions catalanes i la monarquia. Només set mesos després, en plena guerra dels Segadors, el president de la Generalitat Pau Claris va donar suport a una República Catalana independent sota la protecció de França. No cal dir que això va ser sortir del foc per caure a les brases, que la flamant república va deixar d'existir en pocs dies i que, anys després, les negociacions per posar fi a la guerra entre França i Espanya van acabar amb el comtat del Rosselló i mitja Cerdanya en mans dels primers. Aquesta pèrdua ens la va recordar fa uns dies el diligent Fernández Díaz quan, tot volent fer un exercici de fina ironia entre present i passat, va venir a dir que Mas i Junqueras són els Pau Claris de l'actualitat. Esperem que no tingui raó, i que tant l'un com l'altre tinguin una llarga vida i un final diferent del del malaguanyat Claris, enverinat amb aigua tofana, probablement per un espia castellà.