La via Iceta

Aquests dies s'ha lloat una frase de Miquel Iceta, ara per ara, el candidat que té més possibilitats d'esdevenir primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). La frase diu així: “El PSC es va crear per no haver de triar entre el pare i la mare, entre Catalunya i Espanya.” La va recordar Pere Navarro diumenge en el seu discurs de comiat de primer secretari i la vam escoltar fa temps a Carme Chacón. Als socialistes aquesta frase els fa molta gràcia i no acabo d'entendre per què si resulta que a la vida hi ha vegades en què les parelles, per més ben avingudes i indissolubles que semblin, a voltes se separen i es divorcien i els fills han de triar si es queden amb el pare o amb la mare. O, pitjor, un jutge escull per ells i decideix amb quin dels dos progenitors aniran a viure.

No crec que sigui un bon exemple per parlar de la relació entre Espanya i Catalunya, però si resulta que algú ho fa per desacreditar el procés de transició nacional, bé deu valer contraargumentar-lo sense haver d'anar més enllà, per exemple, forçant la metàfora amb els casos de maltractaments, violència de gènere i tota la pesca.

Jo diria que tot plegat és més senzill, almenys a mi m'ho sembla. El problema del PSC de Pere Navarro no ha estat de lideratge i comunicació com s'ha afanyat a dir l'oficialitat, sinó de desconnexió amb la societat catalana. Aquesta és la causa primera i última de l'aprimament i la insignificança política creixent del partit de Navarro, Balmón, Corbacho i, també, Iceta, el qual, en aquesta setmana de gira a la recerca dels avals que el convertiran en candidat a la primera secretaria, ha insistit en la posició d'estar a favor d'una consulta “legal i acordada”. Per aquesta via ni avançaran, ni remuntaran ni tan sols s'estabilitzaran perquè és precisament aquesta posició la que ha desconnectat el PSC de la realitat política del país. Perquè aquesta resposta no val per contestar si s'està a favor del dret a decidir quan se sap que tant el PP com el PSOE consideren que cap consulta sobre la independència pugui ser legal i, en conseqüència, no en volen acordar cap. Llavors, quin sentit té insistir-hi, quina política es pot fer per aquest camí?

Miquel Iceta té un do especial per fer frases enginyoses i per a la dialèctica, de manera que la pregunta la respon empescant-se el següent raonament: com que està convençut que la consulta no es farà ni el 9 de novembre que ve ni mai, afirma que no vol fer política sobre el que no passarà.

Aquesta afirmació és absurda en ella mateixa, però dita per un socialista que es deu declarar progressista també és, a més a més, deshonesta. Ara: no és la primera vegada que la sentim d'un socialista: l'expresident del govern espanyol Felipe González ja va despatxar la qüestió de la independència de Catalunya dient que no succeirà perquè és impossible.

Però, ¿que no era veritat que la política era l'art de fer possible els anhels i els ideals de la gent, encara que semblin utopies? En definitiva, ¿l'art de fer possible l'impossible? La resposta és tan òbvia i s'ha exercit tantes vegades al llarg de la història que no paga la pena entrar-hi. De fet, el 29 de juny de 2012, en unes jornades de la Fundació Campalans sobre federalisme, autogovern i dret a decidir, el seu president, Miquel Iceta, va dir que “el referèndum ja es pot fer, si es vol, només cal que ho votin dos terços de la cambra”.

En fi, la qüestió que té plantejada el PSC, el de Navarro i el d'Iceta, és tan senzilla que l'enginy i la gràcia dialèctica són sobrers i contraproduents: vol el PSC que hi hagi referèndum el 9 de novembre o no? I, en cas afirmatiu, hi votarà no, sí - no o sí - sí? A la Catalunya d'avui, no voler respondre aquestes dues preguntes porta a l'ostracisme polític.