Emma, la gran

Fa poc vaig anar al Lliure de Gràcia a veure Els dies feliços amb Emma Vilarasau interpretant Winnie amb una estima immensa per aquest personatge que Beckett primer enterra de cintura per avall i després, al segon acte, enfonsa encara més: només en sobresurt el cap, però, amb tot, ella és la humanitat que es resisteix a desaparèixer i fins intenta ser feliç. Una mica més m'ho perdo: diumenge va haver-hi l'última representació, de moment, d'aquesta posada en escena tan clara i precisa que ha fet Sergi Belbel de l'obra.

Quan vaig arribar al teatre no se'm va acudir res més que invocar el record del primer cop que hi vaig veure actuar l'actriu: al muntatge feliç de la comèdia shakesperiana Al vostre gust, dirigit per Lluís Pasqual, en què va encarnar Cèlia, que s'escapa al bosc d'Arden amb la seva cosina Rosalina. Fent-se'm present la mort d'Anna Lizaran, que va ser Rosalina, la consciència del pas del temps em va clavar un mastegot: han passat més de trenta anys volant.

Des d'aleshores, com tants de vosaltres, he vist Vilarasau en moltes altres representacions teatrals, en sèries de televisió (la meva preferència absoluta és l'Eulàlia de Nissaga de poder) i fins en alguna pel·lícula. A vegades m'ha semblat que queia en el manierisme, d'altres que podia quedar atrapada en el costumisme televisiu, però, sobretot al teatre, he tingut molts de motius per admirar-la. Tanmateix, potser mai m'havia commogut tant com a Els dies feliços. Vaig sentir que tota la seva experiència teatral (amb el treball acumulat sobre la gestualitat i els registres de veu, però també a favor de la comprensió de la complexitat humana) s'hi projectava, però a un nivell superior. Com si amb la Winnie es fes una actriu encara més gran, de les més grans. Ella diu que sent una gran tendresa per la Winnie i ho transmet. La seva Winnie és tendra, però també mil coses més. Impossible no reconèixer-se (ni que sigui en un gest, un record, un desig) en la representació de tanta humanitat.