Violències

Vam començar la setmana escandalitzats per les imatges de l'agressió a cops de puny d'un menor d'edat contra un jove d'origen mongol a la línia 1 del metro de Barcelona. Com que som a la societat de l'exhibicionisme, l'agressor comptava amb dos còmplices, un dels quals va gravar-la amb el seu telèfon mòbil i la va penjar a les xarxes socials. L'agressió de connotacions racistes clares va merèixer la immediata actuació dels viatgers del metro que van presenciar-la i que van actuar en defensa del jove agredit.

La col·laboració ciutadana i les reaccions de condemna i la indignació que ha suscitat aquest cas en són l'aspecte positiu. Certament, en els debats que es van obrir hi havia com a contrapunt la diferència de tractament que mereix una agressió com aquesta respecte a les que veiem a diari al Pròxim Orient o a l'Àfrica, per exemple. Un dels arguments que s'adduïa era el de la proximitat. N'és un factor, indubtablement, tot i que a mi em sembla que hi té més pes el de la impotència per a influir-hi. Però tant se val.

Durant tota la setmana hem arrossegat el debat sobre un altre tipus de violència: la queixalada que el davanter de l'Uruguai Luis Suárez li va clavar al defensa d'Itàlia Giorgio Chiellini durant un partit del mundial de futbol. A Suárez, la FIFA el va sancionar amb 9 partits sense jugar amb la seva selecció, 4 mesos d'allunyament dels estadis i de qualsevol tipus d'activitat futbolística i una multa econòmica. Amb la sanció de 9 partits que li han imposat ara, Luis Suárez, que ha estat rebut a l'Uruguai com un heroi i una víctima, n'acumula 26 per dues fetes semblants, una quan jugava amb l'Ajax a Holanda i una segona com a jugador del Liverpool anglès, i una altra per insults racistes contra el jugador del Manchester United Patrice Evra, l'any 2011. Una dada decisiva a retenir per comprendre les opinions que s'han manifestat és que el futbolista uruguaià del Liverpool ha estat negociant el seu traspàs al Futbol Club Barcelona, que ha quedat tancat aquest divendres per setanta-nou milions d'euros.

En el cas de Suárez, el debat que s'ha originat ha estat ben diferent: d'una banda, s'ha discutit la justícia de la sanció de la FIFA; bàsicament, s'han considerat exagerats i fora de lloc els quatre mesos d'allunyament del futbol. I, d'una altra banda, sobre la conveniència que el FC Barcelona l'incorporés a la seva plantilla. En aquest cas, l'opinió majoritària ha dit que el Barça no es podia deixar escapar un futbolista de la seva qualitat.

És clar que el futbol és un esport de contacte en què hi ha trompades constants, la violència de les quals a vegades és difícil de discernir. Tanmateix, hi ha accions, com una mossegada, una puntada sense la pilota en joc, un cop de puny o de colze o posar el dit a l'ull d'un rival que són agressions sense pal·liatius, ni atenuants. Semblaria lògic que el futbol en el seu conjunt tingués mecanismes i estigués interessat a eradicar aquests comportaments. No obstant això, el que s'observa jornada rere jornada són debats apassionats entre els aficionats dels diferents clubs, encastellats en la justificació i la defensa a ultrança dels seus futbolistes, hagin fet el que hagin fet.

Si l'agressió del metro de Barcelona no hagués suscitat la reacció immediata dels viatgers i la repulsa tan unànime que hi va haver així que es va conèixer, conclouríem que vivim en una societat malalta. Per tant, si la queixalada de Suárez a Chiellini no ha causat la mateixa indignació i que, al contrari, ha generat comprensió deu voler dir que o bé l'afició al futbol està malalta o bé que el futbol és ben bé això; no sé pas què és pitjor.