Juncker

“No tinc ni l'arrogància ni la bogeria de barrejar-me en debats que afecten l'organització territorial dels estats membres.” Tot i que he de reconèixer que no m'han sorprès gens ni mica les darreres manifestacions del proper president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, en relació amb el procés català, sí que crec que són una mostra més que, massa sovint, els humans parlem només perquè tenim boca. Què volia dir sa senyoria amb aquestes paraules que he triat per encapçalar l'article? Que donar suport als pobles que volen decidir lliurement el seu futur és propi d'arrogants o de bojos? Volia dir que personatges tan imprescindibles de la història del món com George Washington, José Martí, Gandhi, Ho Chi Minh, Mandela o Desmond Tutu han pecat d'arrogància? O volia dir que la gent que viu en les desenes de nous estats apareguts a Europa en els darrers cent anys, com Finlàndia, Irlanda, Islàndia, Eslovènia o Lituània estan afectats per alguna malaltia mental?

Juncker, en la línia del seu antecessor en el càrrec, l'antic maoista portuguès José Manuel Durão Barroso, acostuma a deixar anar perles difícilment assumibles a posteriori. Com aquella amb què ens va obsequiar a la darrera campanya de les eleccions europees i que deia: “Estic d'acord al 100% amb Mariano Rajoy.” Ho va dir pocs dies abans que el president espanyol el deixés en ridícul –Juncker és luxemburguès– en afirmar, en relació amb Catalunya, que “els països petits no compten per a res”. No és cap secret que, dins de la UE, hi ha 13 estats més menuts que el Principat, entre ells Dinamarca, Croàcia, Irlanda, Eslovènia i ... Luxemburg. No debades, el país natal de Juncker, i el lloc on el polític conservador ha desenvolupat les més altes responsabilitats de govern, té una extensió 13 vegades menor que Catalunya i una quinzena part de la seva població. A vegades, abans de parlar, val més mossegar-se la llengua.